“Si vens només a mirar, no només no em faràs cap nosa, sinó que t’atendré amb la mateixa entrega i la mateixa energia que si fossis un col·leccionista, perquè la meva feina és divulgar l’art, i la meva passió, compartir-lo”. Aquesta és la consigna amb què Carlos Teixidó va obrir ara fa exactament dos anys la galeria que du el seu nom a la primera planta de l’edifici Diamant de la capital. Gairebé una temeritat, perquè els últims temps –posem que des que la Riberaygua va deixar de ser el que havia sigut tota la vida, i deixem a part el Thyssen, que és una altra cosa– el nostre circuit comercial ha vist florir galeries que tancaven al cap de quatre dies –o quatre setmanes, o quatre mesos– sense haver-nos deixat ni temps per posar-hi els peus. La de Teixidó, no. La seva és una aposta personalíssima i pelet quimèrica, que porta a l’ADN d’una nissaga vinculada al món de l’art i que va aterrar entre nosaltres, diu, amb el noble propòsit d’ampliar l’horitzó dels col·leccionistes locals, que n’hi ha més dels que sembla: “Que s’atreveixin a anar més enllà dels artistes emergents i de la pintura catalana, ajudar-los a descobrir els grans noms i les grans possibilitats de l’art del segle XX i també dels nostres dies, amb una divisa entre cella i cella: “Art, Bellesa, Inversió”.

Per resumir: una obra d’art s’adquireix en primer lloc perquè proporciona el plaer de contemplar-la en l’àmbit domèstic i compartir-la amb les persones que estimes. Però això no està renyit amb treure-li un rendiment. La meva feina és orientar el col·leccionista perquè adquireixi peces que no només no perden valor, sinó que es revaloritzen amb el temps. Una obra d’art pot ser una inversió tan segura com l’or”. La clau és triar bé, òbviament, i aquí és on entra Teixidó en la seva altra faceta, que és la d’assessor. Sembla evident, però una cosa així no existia entre nosaltres des dels temps daurats de la Riberaygua.

El cas és que per celebrar els dos anys de la galeria Teixidó s’ha tret de la màniga Les avantguardes i l’escultura de París, una col·lectiva monumental, amb obra de les grans patums del segle XX espanyol –la seva especialitat– i que obrirà oficialment les portes dimecres a la tarda. A ell se li’n van els ulls cap al Nu de dona, un Dalí de primera hora (1922), època de la qual surt molt poca cosa al mercat: un dibuix a tinta de petit format on amb molt poca imaginació s’intueix el que està a punt d’arribar. Una altra de les ninetes dels seus ulls és el Cap de dona de Manolo Valdés, ceràmica pintada i peça única de factura recent (2012) i que va desfilar per la formidable exposició Picasso y Valdés, tres anys enrere a la Fundació Cajamadrid de Múrcia. Immediatament se li’n van els ulls als tres  retrats de dona XXL de Lita Cabellud, una de les artistes femenines ara mateix més cotitzades del món, diu, i una oportunitat única de contemplar-ne l’obra de la vora després de l’amarg fiasco de la sala de Govern, que ens en va posar fa dos cursos el caramelet a la boca i ens va deixar al final amb les ganes. El caixet, sembla que en va ser el culpable. En fi. Més obres: Celso Lagar, amb dues peces, Dona amb mantilla (1936), espectacular, i Circ (1940) encara millor, tot i el format reduïdíssim; Tàpies (Voltor, 1984), Villèlia (Mollo, 1986), Carlos Nadal (Platja de Normandia, 1970), Manuel Viola, del grup El Paso (Explosió, 1960), Equipo Crónica (Viatge d’amics, 1981),   Clavé (Minotaure, 1940), Miró (Personnage, 1977) i Plensa (Nòmada, 2010), però també dEmo, Grau-Sala, Antoni Farreras i anar fent. I si no en fan prou, completen la selecció un grapat de les obres que van sortir al febrer a subhasta i no es van rematar (Nonell, Sorolla, Cusachs).

Que no és apte per a totes les butxaques? Una galeria d’art és un dels pocs espectacles gratuïts que encara ens queden, i un sempre és a temps de començar una col·lecció amb cara i ulls. Modestament, amb gravats i dibuixos d’autors de primera fila, amb constància i sobretot amb coherència. I anar pujant a poc a poc fins que ens podem permetre la primera tela. Llavors ja estem enganxats.