Dos anys sense el Pep

Una exposició, un concert, un documental i un llibre-CD evoquen la vida i l’obra de Pep Aguareles en el segon aniversari del seu traspàs.

“Era yo un niño/ inocente,/ soñador./ Mi saber limitado,/ mi imaginación, infinita,/ soñaba que ese avión/ subía y subía,/ hasta llegar al cielo./ Fue así/ que mecí una obsesión...”

Demà farà dos anys, dos, del traspàs a traïció de Pep Aguareles. “Con más camino hecho que por hacer”, com ell mateix va deixar escrit en un dels poemes que il·lustraven Poètica de la imatge, la seva última individual a la Riberaygua, i que ha servit d’inspiració a amics i alumnes a l’hora de crear les obres de l’homenatge en forma de col·lectiva que demà s’inaugura al vestíbul de la Llacuna. Superat –d’aquella manera– el dol, és hora que amics, alumnes i deixebles celebrin el que els uneix, que és l’amistat i el mestratge de qui va ser durant tres decennis llargs professor a l’Escola d’art de la capital, i que la va dirigir els tres últims anys de la seva vida. Per què aquest poema? Perquè il·lustra, diu Neus Mola, “el nen que ell portava a dintre, i com ell, tots nosaltres, i que ens impulsa a lluitar pels nostres somnis i per les nostres il·lusions”.

L’exposició és la primera de les quatre propostes que tindran lloc fins a fi de mes per evocar el llegat d’Aguereles. Del Pep, vaja. La segona serà dissabte al Centre de Congressos de la capital, amb l’acte central del programa i que servirà, a més, per descobrir una altra de les facetes creatives del nostre home d’avui: la de compositor: a més de tres obres escrites ad hoc per Toni Gibert, Oriol Vilella i Lluís Casahuga, s’estrenarà un blues del Pep, i totes les peces tindran com a protagonista el saxo, l’instrument que es va erigir en la seva vocació de maduresa. L’acte es completarà amb la projecció de Pep Aguareles, Poètica de la imatge, que es tornarà a projectar el 28 de gener als cines Illa. Es tracta d’un documental de 50 minuts de durada que firmen a quatre mans Àlex Tena i Marta Martínez, i que destil·la les desenes de milers de fotografies que constitueixen el llegat artístic del Pep: “Vam dedicar dos mesos llargs a repassar el material, un honor per a nosaltres”, diu Tena. I d’aquí sorgeix el fil narratiu del documental, que en repassa la vida a través de la seva trajectòria artística, “perquè en el Pep la persona i la fotografia eren inseparables, ell vivia per a això”. El seguirem per tant dels dels inicis professionals a Barcelona, amb el fotògraf publicitari Jordi Morgades i a l’estudi de moda de Jordi Blancafort, fins a Retrats, Músics, Andorra, l’últim projecte que va veure realitzat, la tardor del 2017 a ArtalRoc i al gener en un magne concert a l’Auditori.

Entremig, sentirem el Pep en alguna de les seixanta intervencions que va protagonitzar al programa Ara i Aquí, del també desaparegut Àlex Lliteras, i descobrirem alguns dels projectes que van quedar inconclusos i que ara Mola té intenció de catalogar i editar “perquè no es quedin al disc dur”. Amb lloc destacadíssim per a tres sèries: els 92 toros Osborne que esquitxen la geografia espanyola i que va retratar un a un –tots, excepte dos– al llarg de dotze anys; El Rocío, un reportatge col·lectiu fruit de tres aventures sevillanes al costat del seu equip habitual, Toni Butrón, José Otero, Robert Verdaguer i Lluís Casahuga pare, primer alumnes i després col·legues; i el Khumbamela, projecte personalíssim en què es va embarcar el 2017, en el seu viatge a l’Índia, on tenia previst tornar per completar la seva visió d’aquesta multitudinària manifestació religiosa. Els que ja no veurem seran els projectes que es van quedar al calaix: dues sèries similars a Retrats, Músics, Andorra però consagrades ara a artistes i polítics nostrats, i que haurien completat la radiografia fotogràfica dea certa Andorra del tombant de segle XXI. En fi.

El cicle es completarà amb l’edició d’un volum triple, amb les fotografies i els textos de Poètica de la imatge, així com la instal·lació sonora que Lluís Casahuga fill va escriure per a aquella exposició. Tant ell com Mola i Tena coincidien ahir a destacar com a principal llegat del Pep la intensitat: “S’implicava al 100% en els projectes, s’hi llançava amb tot, i crec que això es reflecteix perfectament al documental”, diu ella: I ho confirma Tena: “Vam treballar junts a Paradise Consumer i el recordo dient: ‘Més força! Més força!’ Aquesta és la consigna que hem tingut en compte a l’hora de muntar-lo”.

I l’última paraula, vostès comprendran, la tindrà el Pep.

“...Hoy,/ con más camino hecho/ que por hacer, y siendo aun un niño,/ es esa obsesión/ fuente de poética;/ sigo mirando esos aviones,/ subir y subir,/ hasta llevarme a las estrellas”.