L’Arxiu vol recuperar els fons de la vegueria francesa, dipositats a Nantes, i els del Delegat Permanent, a Perpinyà.

Sabíem de la vida i miracles del nostre romànic a l’exili, pensin en els frescos de Santa Coloma, que van desaparèixer als primers anys 30 –en realitat, van ser venuts– i que  no van retornar fins al 2007, després que el Govern desembutxaqués 2,7 milions d’euros. Podríem continuar amb l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, les pintures murals de Sant Romà de les Bons i de Sant Esteve, i la mesa d’altar de Sant Romà de Vila, avui al MNAC barceloní. Més les peces disperses entre el Museu del Prado, el Mead Art Museum de Massachussets i el museu de la Universitat de Yale. Però el que probablement desconeixia el lector és que també tenim un important patrimoni documental a l’exili. 

Es tracta dels fons de la vegueria francesa, avui dipositats als arxius diplomàtics de Nantes, i els del delegat permanent, als arxius dels departaments Orientals ubicats a Perpinyà. El cas més feridor és el primer, perquè la documentació generada per la vegueria –la judicial, la policial i tota la relacionada amb fronteres, immigració inclosa– va desaparèixer d’una dia a l’altre, recorda Susana Vela, aleshores cap de l’Arxiu Nacional, a principis dels anys 90, coincidint amb el procés constituent, que va eliminar la figura històrica del veguer: “França va enviar una arxivera per inventariar els fons, que no s’havien treballat mai. Hi vam col·laborar i per això disposem d’un inventari rudimentari. El Govern del moment tenia perfectament assumit que aquella paperassa pertanyia a Andorra, perquè el veguer és una institució històrica nostra, no de França, i que per tant es quedaria aquí.Però ens vam quedar de pedra el dia que ens assabentem que se l’havien endut, amb nocturnitat i traïdora. No ens en va quedar res, a banda de l’inventari”.

Per a més greuge, els fons de la vegueria van anar a parar als arxius diplomàtics de Nantes: “Els van gestionar com si la vegueria fos un consolat o una ambaixada, i no tenia res de l’un ni de l’altra. El veguer el nomenava el Copríncep francès, no el Quai d’Orsay, i és a París on, a dreta llei, s’haurien hagut de dipositar”.

A Nantes o a París, el cas és que no només no tenim els documents originals, sinó que tampoc en disposem de còpia digital. Un cas similar, però no idèntic, és el dels arxius departamentals on està dipositada la documentació generada pel delegat permanent. Aquest patrimoni documental sí que el generava un funcionari de l’Estat francès i, per tant, no pertany a dreta llei a Andorra. De l’anterior al segle XX, que s’havia conservat històricament a Foix, l’Arxiu en disposa de còpia digital; de la posterior, a Perpinyà, no. I això que l’últim mandat la mateixa Vela, amb la complicitat de les autoritats departamentals, va redactar un projecte per enviar-hi un arxiver que la inventariés i catalogués, i que avalués el cost de digitalitzar-la. Es va quedar al  calaix de les bones intencions.

El cas és que no tenim ni l’un ni l’altre, i que l’Arxiu s’ha tornat a plantejar de recuperar-los. El dilema, especialment en el cas dels de la vegueria, que segons la tesi de Vela, “són nostres”: hem de reclamar-ne els documents originals, o ens hem de conformar amb la còpia? La pregunta està probablement mal plantejada, si hem de fer cas a les conclusions de James Lowry, director de l’escola d’arxivística del Queens College, a la Universitat de Nova York, i coordinador d’Arxival Discourses, la xarxa internacional d’estudis arxivístics. Lowry ha sigut el primer inquilí del curs a la residència Faber de la Massana –s’hi va instal·lar el 18 de setembre, avui imparteix una conferència al Rosaleda i se’n torna dissabte cap a casa– per estudiar in situ la viabilitat de reclamar a França la devolució d’aquests fons documental.

I aquest és el quid de la qüestió: la viabilitat de la reclamació. Segons Lowry, els arguments històrics i científics –el principi de continuïtat administrativa, segons el qual l’administració que surt deixa en herència a la que entra els fons documentals– estan del costat d’Andorra en el cas dels arxius del veguer. Però una altra cosa és el recorregut que tindria una reclamació com aquesta: “França mai no ha tornat un fons documental, i dir que sí a Andorra establiria un precedent al qual es podrien agafar totes les excolònies. Intentar aquesta via seria una autèntica pèrdua de temps.” Aquesta és la mala notícia. La bona, que França no posaria cap pega, assegura Lowry, a facilitar l’accés als seus fons per inventariar-los, digitalitzar-los i endur-se’n la còpia. Aquesta, diu, és l’opció pragmàtica per què ha optat l’Arxiu, tant per als fons de Nantes com als de Perpinyà. El repte és ara reunir els recursos i resoldre els serrells legals. 

A la francesa li hauria de seguir l’episcopal
Els fons de la vegueria francesa no són els únics que es van volatilitzar quan la Constitució va derogar la figura històrica del veguer. L’episcopal va calcar el procediment i els arxius van desaparèixer d’un dia a l’altre. Pitjor encara, sense deixar rastre, perquè no se sap exactament on estan dipositats –cal suposar que a la Mitra, diu Vela, però no n’existeix cap confirmació oficial– i a diferència dels francesos, no es van inventariar abans de ‘fugar-se’. Com a mínim, l’Arxiu no en va tenir constància: “Si prospera el projecte d’inventariar i digitalitzar els fons de Nantes, caldria demanar el mateix amb els de la Seu”.