Feia dos anys que Josep Pozo no es posava rere la càmera: l’abril del 2013, segur que ho recorden, va dirigir Nick, intriga psicològica amb adolescent i cadàver que després de pul·lular per una vintena llarga de festivals i embutxacar-se quatre premis arribarà finalment al setembre, diu, a les pantalles espanyoles. I aparcat fins a l’estiu Danger -ja saben, aquella ambiciosa intriga claustrofòbica que s’havia de rodar a l’estació de Sud Radio al Pic Negre- matarà mentrestant el cuiquet amb 73’. Un altre thriller, aquesta vegada exprès perquè es rodarà entre el 17 de febrer i el 5 de març, amb un pressupost similar al de Nick -al voltant dels 200.000 euros- i amb l’equip artístic completament tancat: Alain Hernández (Barcelona, 1975), la revelació de Palmeras en la nieve, i el veterà Pep Munné (Barcelona, 1955), que ha de donar -avui mateix- el sí definitiu però que el director té molt, molt coll avall. Vaja, que seria una sorpresa de les grosses que digués que no.

Completen l’elenc Elisabeth Terri -que és, amb el mateix Pozo, l’altra meitat d’Imminent, la productora del llarg, i a qui vam poder veure a Nick- i Valentina Castro, joveníssima actriu massanenca que va desfilar per un dels tallers de càsting que imparteix la mateixa Terri i que amb onze anys debutarà davant la càmera. Una aventura, aquesta de jugar-se-la amb actors infantils, que Pozo ja va assajar a Nick amb Cooper Crafar i que de moment li ha donat prou bon resultat com per repetir. A més de la direcció, Pozo és també l’autor del guió, un thriller -ja s’ha dit- que segueix en temps real, els 73 minuts del títol, la peripècia de Màximo (Hernández), Zoe (Terri) i la nena Valentina.

La pel·lícula es rodarà íntegrament en exteriors -la carretera d’Anyós i la CG-4 entre Xixerella i Pal, amb parada especial al Coll de la Botella- i transcorre, perquè se’n facin una idea, en un país anomenat Andorra cap a l’any 2016 de la nostra era. Máximo és un exconvicte espanyol que acaba de cometre un atracament i a qui l’automòbil li juga una mala passada camí de la frontera francesa. Una frontera que -llicència poètica a la vista, i que el Palanca no ho arribi a saber mai- queda a 73’ per la part del port de Cabús. O potser no és tan dolenta, la pana, perquè Máximo es posa a fer autoestop i va i apareix Zoe, monitora d’esquí ella, que el recull generosament. A Máximo i a la seva filla. Una anècdota banal, d’acord, que es complica de mala manera quan allò es converteix en un segrest, amb Zoe com a víctima propiciatòria, amb un sol objectiu entre cella i cella: arribar a França. Tot passa, ja s’ha dit, al llarg de 73 minuts, en la línia de 24 -Jack Bauer i tota la pesca. Vaja, que no s’esperin un monumental plànol seqüència com el d’El arca rusa. I Pep Munné hi encarna el pare de Màximo, que òbviament no és tan dolent com sembla perquè l’atracament l’ha comès per ua bona causa: recollir pasta per ajudar la seva cuca, que pateix una malaltia coronària.

Atenció, que no és exactament un thriller d’acció: en la línia de Nick, Pozo explica a 73’ una història de personatges solitaris que es troben fortuïtament en una situació límit que els canviarà sense pretendre-ho radicalment la vida. En aquest cas, la de Zoe, que només anava a fer la seva classe matinal d’esquí... Pel que fa a l’equip tècnic, el director s’ha envoltat de professionals de primeríssima fila, des d’Andreu Rebés, el director de fotografia habitual de Cesc Gay, fins a Oscar Araujo, el premiat compositor de la banda sonora de Castlevania: en total, entre i quinze i vint professionals, la major part dels quals del país. Respecte a Nick, un projecte de similar “modèstia”, diu, 73’ juga amb l’avantatge d’un càsting conegut. Com a mínim, al mercat per al qual està destinat, que no és altre que l’espanyol. Per això es rodarà en castellà -hi haurà també versió dobalda al català- i Pozo està a punt, diu, de tancar un acord amb una de les quatre grans cadenes. Ja ho veurem. Si es compleix el calendari, 73’ estarà muntada al maig i es podrà estrenar a l’octubre. Si és finalment així, coincidiria a les pantalles amb Nick: dues produccions andorranes en cartell, i a la vegada. Una fita inèdita.

Una ‘indústria’ (encara) incipient i (ja) en perill d’extinció

El 2014 va ser l’any de Nick; el 2015 havia de ser el de Danger, i el 2016, el de 73’. Com hem anat informant des d’aquest mateix racó de diari, les dificultats per lligar el finançament -1,8 milions de pressupost: no està malament - van acabar posposant el rodatge de Danger, que tindrà finalment lloc al juliol i, això sí, amb dues estrelles internacionals com són Lucas Haas -el nen amish d’Único testigo, ¿recorden?- i la nord-americana Natalya Rudakova (Transporter). El que ja no està tan clar és que sigui a l’edifici de Sud Radio, i pren cos la possibilitat de traslladar el rodatge al Canadà. HI tindran també a veure les obres del nou centre d’alt rendiment esportiu. Així que ja ho veurem. Però si tant 73’ com Danger arriben a bon port, la prodcutora Imminent, que piloten Josep Pozo i Elisabet Terri, haurà fet el petit miracle de rodar tres produccions pròpies, tres, en tres anys. I totes tres, andorranes a efectes de nacionalitat i, si no hi ha decepció de les grosses amb Sud Radio, amb profusió de localitzacions del país.

Tot plegat, amb unes ajudes institucionals que s’han limitat al suport logístic i a una subvenció als 4.300 euros que la productora va rebre per assistir als festivals a què Nick ha anat concorrent. Tampoc han comparegut els inversors, tant privats com públics, i la situació financera -adverteix Pozo- és ara mateix “límit”: “Produir una pel·lícula no és, amb tots els respectes, com gravar un disc o editar un llibre; requereix una inversió molt considerable que no comença a donar fruits fins al cap de dos anys”. No demana, insisteix, un tracte especial, sinó que s’entengui que “invertir en cine és una forma de vendre el país, exactamwent igual com ho és portar el Cirque du Soleil”, i buscar juntament amb les administracions “fórmules” que permetin consolidar una indústria cinematogràfica incipient. El ministeri i el comú de la capital han trobat una d’aquestes “fórmules” per potenciar el festival Ull-Nu, i el que sembla evident és que una pel·lícula amb factura professional no pot entrar al mateix sac que esbarts, orfeons i bandes amateurs.