Diari digital d'Andorra Bondia
Franco, en algun moment del 1937, en plena Guerra Civil espanyol; a baix, l’escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís, autor de ‘Jo soc aquell que va matar Franco’, i Albert Villaró, que ho és d’‘El sindicat de l’oblit’.
Franco, en algun moment del 1937, en plena Guerra Civil espanyol; a baix, l’escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís, autor de ‘Jo soc aquell que va matar Franco’, i Albert Villaró, que ho és d’‘El sindicat de l’oblit’.

Dues maneres (o tres) de pelar un dictador


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Víctor P. de Óbanos / Màximus

O com Albert Villaró i Joan-Lluís Lluís executen Franco en la ficció: l’un, el 1975; l’altre, el 1945; i tots dos, a trets.

Una advertència preliminar: si vostè té alguna intenció, ni que sigui remota, de llegir El sindicat del crim i/o Jo soc aquell que va matar Franco, no continuï endavant. El que segueix conté uns quants espòilers que n’aigualirien sens dubte la lectura i, què caram, tothom té dret a passar una bona tarda assistint ex novo i des de la butaca de les grans ocasions a l’execució d’un dictador.

Tot plegat ve a compte, com hauran deduït, d’un fet portentós: Albert Villaró i Joan-Lluís Lluís han reconstruït en les seves últimes novel·les el magnicidi que va acabar amb el dictador espanyol a la tomba. Que hauria acabat, és clar, si la història hagués anat com els novel·listes la imaginen i Franco no hagués mort al llit, el 20 de novembre del 1975 i després de 39 anys en el càrrec.

Una coincidència extraordinària que en la ucronia de Villaró té l’interès afegit que el braç executor és el nostre Esteve Farràs –que ja ho havia intentatel 1936, a Els ambaixadors, i que repeteix el 1975–, i en la de Lluís, que Franco va ser capturat ni més ni menys que a Estamariu, quan intentava travessar la frontera i instal·lar-se, atenció, a Andorra, amb el que quedava de l’exèrcit nacional.

Per als que no tinguin espera, diguem-ho d’una vegada: en totes dues ucronies Franco el pelen a trets. Villaró reprèn la feina que havia deixat a mitges a Els ambaixadors, en què ara sabem que Franco no va morir en el sabotatge del Dragon Rapide perpetrat per mossèn Farràs el 18 de juliol del 1936, sinó que va ser advertit a temps pels serveis d’espionatge alemanys i va fugir amb altres jerarques nazis a la fantasmagòrica República de Nova Alemanya, en algun lloc entre el Brasil i el Paraguai, i molt probablement ben a prop del Mengele de Los niños del Brasil.

Així que Farràs ha de sortir del daurat retir a Tor –al Tor d’abans del Palanca i companyia, és clar– i acabar la feina, perquè som al 1975 i Franco ha tornat a Espanya amb intencions ben fosques. Villaró aixeca un acte quasi operístic per acabar amb el dictador: als estudis de Prado del Rey de Madrid, i durant la retransmissió en rigorós directe d’Estudio 1: no hi falten ni Raphael ni Rocío Jurado ni tampoc Fassman, el mentalista de Sort, que li roba el paper a Uri Geller i que improvisarà un número d’hipnosi col·lectiva per facilitar la fugida del magnicida. Tampoc José María Íñigo, el presentador, que exerceix d’involuntari mestre de cerimònies.

El moment estel·lar del programa havia de ser el cara a cara entre el vell general i l’home que l’havia intentat pelar el 1936. No hi haurà cara a cara, perquè arribat el moment Farràs agafa l’Smith & Wesson que algú li ha deixat oportunament ocult a la cisterna dels lavabos de Prado del Rey i li clava tres trets: dos al pit i un a l’espatlla, per concretar. Com que en el fons és un bon paio, a Carrero Blanco, que hi fa de convidat de pedra, li perdona amablement la vida. I tot això, als acords de la dansa dels esperits d’Orfeu i Eurídice.

Del plató al galliner

Diguem que la feina de Villaró és més barroca, però també més neta que la de Lluís, tot i que –com que el Franco de la seva ucronia desapareix el 1936 i cal justificar el magnicidi– li engipona tres atemptats que acaben amb matances: la del camp de futbol de les Corts, el 1952, i les del mercat de Granollers i del tren de Balaguer, aquestes dues últimes el 1953: amb un balanç, diu, de 553 víctimes. Per no parlar dels afusellaments massius de Paracuellos, en què els nacionals van liquidar l’oposició després del cop d’estat del 1934 –en la ucronia de Villaró, és clar– i que reescriu oportunament un dels episodis més funestos –aquest, històric– perpetrats per la República durant la Guerra Civil espanyola.

El Franco de Lluís, ja ho hem dit, s’acaba refugiant a Estamariu amb les restes d’un exèrcit que havia entrat a la II Guerra Mundial a favor de Hitler i que acaba sucumbint davant de la invasió aliada. Som al setembre del 1945, en ple alto el foc i a escassos dies, per no dir hores, de l’armistici. Lluís ubica Franco a l’altre costat de la (nostra) frontera amb la fabulosa intenció d’instal·lar-se a Andorra i obligar al copríncep Iglesias a abdicar en favor seu (!). Amb el risc consegüent d’una intervenció francesa que, diu, “també seria un desastre si entenem que Andorra forma part de la nació catalana. Si l’exèrcit francès hi entra és molt probable que no en vulgui sortir mai més. L’annexió d’un confeti pirinenc no aixecaria polseguera enlloc, i en un parell de generacions els francesos acabarien amb la llengua catalana”.

Dues eventualitats, en fi, que l’anomenat Exèrcit Lliure de Catalunya (ELC) impedeix per l’expeditiu mètode de segrestar preventivament el bisbe. El setge d’Estamariu per prop d’un miler de maquis acaba amb la rendició incondicional i pelet covarda de la tropa franquista, que els únics trets que dispara són per afusellar quatre veïns del poble en un pèrfid episodi perpetrat –atenció– per Queipo de Llano. Franco, en fi, acaba emmanillat i al cotxe que l’ha de conduir a Barcelona per ser-hi jutjat, condemnat (a mort) i executat. Al castell de Montjuïc, exactament: “Si ja engalanat de general semblava poca cosa, desproveït d’uniforme i d’autoritat, [vestit de paisà] amb una jaqueta gastada, mal afaitat i els ulls rogencs sembla un adroguer de barri: aquest home té l’encant d’un nap bullit”.

L’acompanya Agustí Vilamat, àlies Salvat, sotstinent del maquis Trinxeria i protagonista de la novel·la –de fet, les seves suposades memòries–, i naturalment no arribaran a Barcelona. El comboi és aturat a la sortida de Ripoll per una partida de desertors franquistes. Hi mor tothom, excepte Franco i el bon (i borni) Vilamat, i tots dos acaben a la masia de Can Cardoner, prop de Sant Quirze de Besora. El judici sumaríssim conclou com al millor dels contes: “Desenfundo i li disparo a la templa. El seu cos fa una fressa tova mentre cau, mig repenjat al galliner”. D’aquí, a la foguera; i les cendres, al vent: una cosa a mig camí entre Gaddafi i Bin Laden.

I com diria Cortázar, paf se acabó. Així es pela un dictador.

Andorra
Literatura
novel·la
Villaró
Joan-Lluís Lluís
El sindicat de l'obilt
Jo sóc aquell que va matar Franco
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic