El crit d’alerta el va donar fa quatre anys Francina Pons, aquí amb el barret d’etnòloga i historiadora, amb Moles i molins fariners d’Andorra, un volum epifànic que posava el focus en un patrimoni industrial que havia passat pràcticament desapercebut fins aleshores i que amenaçava de desaparèixer si no s’hi actuava amb certa urgència. Hi inventariava la trentena d’estructures que han sobreviscut fins als nostres dies –n’havia documentat més del doble– i assenyalava amb un asterisc les que considerava en perill d’extinció.

Des d’aleshores s’ha fet feina. A poc a poc, però feina. El mateix 2022, el Comú d’Encamp va inaugurar una restauració modèlica al molí d’en Guillem, amb demostracions incloses. Aquell any, el Govern va adquirir la mola del Tristet, sota de Meritxell, que amenaçava ruïna, i preveu aprofitar la construcció del nou Centre de recuperació de fauna, al costat mateix, per restaurar-la.

L’últim a afegir-s’hi és el Comú de Canillo, que ja havia recuperat el molí de cal Federico –“Ens pensàvem que era una humil estructura i ens vam trobar un Porsche de l’època, que funcionava amb un motor Siemens adquirit el 1942 a Barcelona”– i que, quinze dies enrere, va comprar dues de les quatre moles que han sobreviscut a Ransol: la del Quart i la de Soldevila. La intenció és restaurar-les i obrir-les al públic per la festa major, el 25 de juliol. La mola del Quart va ser l’última que es va construir al poble, explica Pons, tot i que no va funcionar gaire temps. Tant aquesta com la de Soldevila –datada el 1832, segons el director de Cultura de Canillo, Robert Lizarte– conserven la maquinària en bon estat: la tremuja i les dues moles, la sotana i la volandera. Tan sols caldria construir una rèplica del rodet. Per això, Lizarte no descarta que també s’hi puguin fer demostracions de com es molia el gra en uns artefactes que semblen sortits del magí del professor Franz de Copenhague.

Avui poden semblar relíquies d’un passat protoindustrial, però les moles tenien un paper decisiu en la vida quotidiana dels nostres rebesavis. De fet, la riquesa d’una casa consistia a disposar de camps on cultivar cereal, d’un molí per convertir el gra en farina panificable i d’un forn per coure el pa. Quan els recursos d’una sola casa no eren suficients per tenir una mola pròpia, tres o quatre cases s’associaven i es repartien els torns segons la participació de cadascuna.Les cases que no tenien mola pròpia ni formaven part d’una societat portaven el gra a moldre als molins comunals –n’hi havia un a Andorra la Vella, propietat del Quart, i un altre a Sant Julià– o als industrials, que tenien la molta com a activitat principal. Entre aquests darrers hi havia el molí del Nicolau, a Ordino; la mola del Quico, a la Massana; la Molina, a Encamp; la Farinera de Muntanya, a Escaldes, i la mola del Tristet, a Meritxell. El pagament es feia en punyera, una mesura de gra que es cobrava per cada quantitat determinada que es molia. Segons Pons, tant els molins comunals com els industrials funcionaven habitualment tot l’any, mentre que els particulars depenien del cabal dels rius que els proporcionaven l’aigua. A Ransol s’han conservat dues moles més, avui també en mans privades. Una és la de Palmitjavila, “una edificació que sembla congelada en el temps i en què destaquen les grosses pedres que li fan de fonament, la protegeixen de les embranzides del riu i l’han conservat intacta fins avui”. De l’altra, la de Jumpere, situada sota la presa, només en queden els murs i el carcabà. No són estructures espectaculars, és cert, però sí que constitueixen el testimoni material de la manera com es va viure a les nostres valls fins fa dues generacions. Alguns molins s’han restaurat íntegrament, com el de casa Joan Antoni, a Encamp –el més antic que s’ha pogut documentar, esmentat en una compravenda del 1383!–. D’altres, com la mola del cap del Pot, a Arinsal, només necessitarien una intervenció mínima per poder-se visitar. També caldria intervenir en la de Llumeners, que ha conservat la maquinària in situ, i en la del Mas d’en Solé, a la Cortinada.En canvi, continuen a l’UCI la mola de cal Martí, a Bixessarri, avui colgada per la vegetació, i la de les Bordes, sota l’Aldosa, documentada el 1492 i una de les més antigues de què es té constància.

Pons ho advertia fa quatre anys, però l’avís no sembla haver tingut gaire ressò. De moment, però, hi ha motius per a l’esperança. Com diu Pons, la iniciativa de Canillo “demostra que, quan hi ha sensibilitat, hi ha esperança”.