Arribar tard a una festa d’aniversari sempre és contraproduent. I més quan es tracta del natalici d’un rei, en aquest cas  Frederic el Gran de Prússia. Aquesta era la proposta del FeMAP dijous passat a la sala Sant Domènec de la Seu.  El  retard  gairebé em fa perdre  l’entrada a la sala dels mestres de cerimònies, el conjunt Apollo’s Cabinet, emulant una cercavila amb l’allegro del concert per a flauta de bec i violí en Do major  de Johann Gottileb Graun. Per uns moments semblava que els elefants d’una de les fotos que encara es troben a la sala, en l’exposició-homenatge al fotògraf Miquel Planella, prendrien vida per a incorporar-se a la rua.

Un cop ja a l’escenari,  aquest grup assentat a Londres i guanyador d’un bon grapat de premis arreu d’Europa, anava desgranant els presents preparats per a un públic real, com ara el Canon BWV 1079 de Johann Sebastian Bach. No podien fallar, en una festa com aquesta, els ambaixadors estrangers, que també van desfilar per Sant Domènec gràcies a  Telleman i la seva obertura-suite “les nations anciens et modernes”.  I  com que el monarca també era molt afeccionat als jocs de paraules i les endevinalles, el públic també va ser convidat a esbrinar quines obres actuals –entre elles La Bamba– s’havien amagat en la interpretació d’una peça de Buxtehude.  Abans de la darrera peça, però, els músics van convidar el satisfet públic a cantar-li a sa majestat  el tradicional “Hoch soll sie/er leben” o “que visqui!”, que també va servir per a desitjar-nos a tots plegats, per molts anys puguem gaudir de concerts com aquest.  

Arribar puntual, per contra, acostuma a ser molt més agraït. Permet, per exemple, comprovar la gran acústica que hi ha al Llac d’Engolasters on, dissabte, FEDA convidava els seguidors del Femap a escoltar Veneranda dies Ensemble, que presentaven el disc Els Trobadors del Rei. Tot just assajaven, per afinar uns instruments que van patir el fred i la humitat del dia, i hom ja podia escoltar la seva música gairebé des de la represa, a l’altra banda del llac.  

La proposta de Veranda permetia al públic viatjar fins  a una altra  cort reial.  En aquest  cas fins a la realitat d’Alfons IX de Lleó, que pel que sembla també havia estat trobador, allà pel segle XIII.  Un  sobirà que va acollir un grapat de músics que fugien de la croada contra els Càtars, per anar de camí a Santiago de Compostel·la. El concert no només ens descobria els secrets de l’amor cortès, la seva música invitava al ball, tal com van mostrar les dues ballarines que acompanyaven al conjunt i alguns joves oients, que s’hi afegiren de manera espontània, mentre desgranaven l’obra Ai tal donna, de Berenguer de Palou. Els cinc músics del grup toledà també ens mostraren com la música es pot convertir en la millor arma per a lluitar contra la fresca.  Potser per això no es va fer estrany que convidessin a seguir la darrera tonada, Ara Lausetz, anònima, amb unes palmes que gairebé no es van aturar fins a l’ovació final.