–¿Qué estás escuchando?
–¿¡Qué!?
–Que qué estás escuchanndo.
–Ten, escucha.
–Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra.
–¡Vaya! ¡Dale caña! ¡Es Radio Andorra!
–Si el Duce nos oyera...
–Que no te engañen las apariencias: en el fondo le gusta Radio Andorra.

Dit això, comença a sonar Fine & Mellow, l’últim èxit de Billie Holliday. Pensin que som la nit del 29 de setembre del 1940 i que la conversa, que en qualsevol altre lloc d’Europa no tindria gaire cosa d’extravagant, la mantenen el mecànic i el radiotelegrafista del Comandante Cappellini, la joia de l’arma submarina italiana, en algun punt del Mediterrani occidental. El Cappellini es dirigeix cap a Gibraltar, perillosíssim coll d’ampolla on està a punt de ser enfonsat per les mines britàniques, camí de l’Atlàntic, en la seva primera singladura bèl·lica. 

L’episodi té lloc a l’inici de Comandante, estupenda pel·lícula d’Eduardo de Angelis estrenada dos anys enrere a Venècia, avui disponible a Movistar i que Enric Dilmé, que professa especial devoció a tot el que té a veure amb la històrica emissora –en va dirigir anys enrere la rehabilitació–, acaba de ressenyar al seu blog sobre l’arquitectura andosina del segle XX. És emocionant i a la vegada significatiu que Ràdio Andorra aparegui a la pel·lícula –com també a la novel·la en què s’inspira, la firma Sandro Veronesi a quatre mans amb el director i en castellà l’ha publicat Anagrama– perquè dona una idea clara de la repercussió que l’estació havia obtingut en tan sols uns mesos de vida: les emissions van començar l’agost del 1939, es van suspendre immediatament després de l’esclat de la II Guerra Mundial, i es van reprendre l’abril del 1940. Amb una programació exclusivament musical i comercial, fins als anys 70 les notícies en van quedar excloses.

A Comandante hi ha un comprensible i totalment perdonable error temporal: la sintonia que hi sona “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”, és la que als anys 50 va enregistrar Carmen del Monte, la locutora estrella de l’època. Però no ens posarem ara llepafils, perquè la peripècia del Cappellini, recollida per Dilmé, és heroica, sensacional, i que Ràdio Andorra hi estigui remotament vinculada és un privilegi i també un honor. Resulta que la primera acció de guerra d’aquella missió, en què el submarí –74 metres d’eslora, 70 tones de pes, 53 tripulants, dos canons, dos metralladores i quatre tubs llançatorpedes– tenia com a objectiu obstaculitzar el trànsit marítim aliat, es va topar amb el Kabalo, mercant belga de 5.186 tones, que transportava recanvis d’aviació per a la indústria de guerra britànica. El Kabalo va obrir foc, perquè som en temps de guerra i els mercants anaven armats, el Cappellini s’hi va tornar amb tres torpedes que van fer llufa i el va rematar amb foc dels canons de coberta. El Kabalo va acabar al fons de l’Atlàntic, però la tripulació va tenir temps de pujar a dos bots. Contravenint les ordres superiors –les armes submarines de l’Eix tenies ordres expresses d’abandonar a la seva sort els mariners enemics– el comandant del Cappellini, Salvatore Todaro, va remolcar un dels bots amb 26 dels supervivents del Kabalo i va conduir-lo fins a Vila do Porto, a Santa Maria de les Açores. Diu la llegenda que quan el primer oficial del Kabalo li va demanar per què ho havia fet, el nostre home va contestar: “Perquè som italians”. No va ser un cas únic: la gesta es va repetir, recorda Dilmé, el gener del 1941, quan el Cappellini va enfonsar davant de l’illa de Cap Verd el Shakespeare, un altre mercant, aquesta vegada britànic. De nou Todaro va ordenar hissar a bord els dinou tripulants que havien sobreviscut al naufragi.

La història del Cappellini té un final dramàtic. Com recull Dilmé, cap dels seus tripulants no va sobreviure, destí en realitat gens excepcional perquè va ser el que van patir el 90% dels submarins de la Marina Reial Italiana. Todaro, ja convertit en heroi nacional, va caure el 13 de desembre del 1942 a bord de Cefalo, des d’on dirigia operacions de comando als ports aliats del nord d’Àfrica. Pel que fa al Cappellini, va acabar vels seus dies al teatre del Pacífic, sota bandera alemanya (UIT-25) i finalment japonesa (I-503). La molt cinematogràfica torna de tot plegat va tenir lloc acabada la guerra, quan els supervivents del Kabalo es van plantar a Livorno per retre un últim homenatge a la vídua i a la filla (que no va arribar a conèixer) del seu salvador, a qui li escau com anell al dit el gloriós epitafi dels grans mariners d’Albió: “Faithfull in duty, friendly in spirit, firm in command, fairless in disaster... ¡Be British!”
Ser britànic així, quin altíssim honor.