“Mentre discutíem capficats l’elecció d’un camí o l’altre i no hi havia manera de posar-nos d’acord, ens adonàrem tot d’una que s’apropava un home ben curiós. Anava vestit amb els parracs més miserables i calçat amb esclops de fusta, i tenia tot ell un aspecte gens civilitzat. Era un pastor, i el nostre primer andorrà!” Amb aquestes entusiastes paraules descriu l’escocès Hepburn Ballantine (1856-1913) el primer albirament d’un indígena de les Valls Neutres. El feliç esdeveniment va tenir lloc a principis de juliol del 1894, el bon Hepburn –un escocès nascut a Liverpool, però és que els escocesos són com els bilbaïns, que neixen on volen– venia d’Acs i es dirigia a l’Aneto amb tres amics més –Porthos, Sans Zèle i Fastidioso [sic], que no era la mascota, sinó el guia– i va tenir el detall de deixar constància escrita del periple a Una croada als Pirineus. No és cap secret de bibliòfil, és cert, però és la peça més interessant que vaig caçar el cap de setmana a la Fira del Llibre del Pirineu: a la parada de Garsineu.

Ballantine és un cas a banda entre els viatgers britànics del XIX. Comparteix amb ells tot el farcell de prejudicis amb què es plantaven entre nosaltres –venien a buscar una barreja de brutícia i ronya, misèria i primitivisme, i és el que acabaven trobant– però a diferència dels Cunninghame, Halliburton, Spender i companyia professava una estima especial pel nostre racó de món. Com a mínim, això és el que afirma el prologuista de la primera edició del llibre, publicat el 1914, un any després del seu traspàs, i que sembla haver-lo conegut prou bé: “De totes les expedicions que va emprendre, aquella de la qual li agradava més parlar era el viatge a la pintoresca i petita república d’Andorra”. El mateix Hepburn ho diu al principi dels tres capítols que ens dedica: “Andorra ha estat durant molt de temps un mot carregat de mística, només el so del qual despertava dintre meu la visió de muntanyes grises i desolades que amagaven de la resta del món un país fabulós habitat per personatges sortits d’una antiga llegenda”.

La topada amb el pastor no li fa canviar d’opinió, perquè l’humil andosí té un gest que el descol·loca: se l’havien trobat tot just començar l’ascensió a Envalira i quan el grup d’expedicionaris no sabia per on tirar. Ell els ho indica amablement i es nega a acceptar la propina que Ballantine li ofereix: “La seva mirada ferida de sorpresa i pena en rebutjar-la em va donar una lliçó sense preu que mai no oblidaré: hi ha encara persones a Anglaterra a qui complau la cortesia i que consideren que no s’ha de pagar per ella; a Espanya (i, de fet, Andorra és gairebé el mateix [sic!]) la veritable cortesia és la regla i la moda anglesa, l’excepció”. Olé pel nostre pastor!

Gràcies a ell arriben a Soldeu, “el primer i més miserable dels pobles d’Andorra”, visiten Sant Bartomeu, “la trista volta que fa d’església”, i xino-xano arriben a Sant Joan de Caselles. El que més li impressiona és “un forat quadrat i profund cobert amb una reixa i una mena de porta de ferro capgirada. Per accedir a l’església cal passar pel damunt: no era més que un parany per mantenir gossos i altres bèsties allunyats del recinte”. Passen volant per Canillo, “poble interessant però brut que només vam veure de passada”, s’aturen a Meritxell, “la cosa més sagrada d’Andorra”, i fan un mos a Encamp, “poble pintoresc i brut, i malauradament no puc deixar de fer referència a tanta brutícia”. A la taverna els donen un vi “nauseabund”, adobat, diu, “amb alguna herba aromàtica de muntanya” –amb tota probabilitat, ratafia o similar– i descobreix un artefacte pintoresc, “una ampolla o brocal rabassut amb un broc allargat i punxegut del qual surt projectat un fi raig de vi des d’una certa alçada cap a la boca oberta”. És a dir, el porró, meravella del disseny industrial autòcton.

Faran nit a “la vila ruïnosa i atrotinada que és la capital d’aquest antic Estat”. A l’hostal Calones, “on tot i que els llits eren indubtablement nets la brutícia del terra era indescriptible”. No en recorda, llàstima, l’àpat que els va servir la mestressa, “una dona jove i alta, d’aspecte agradable”, i que li va tocar un llit amb dues imatges al capçal, una de Sant Josep i una altra de Santa Maria, “per posar els sants del costat del dorment”. Per a més seguretat, ell té la precaució d’escampar “una mica de Keating, igualment efectiu per mantenir allunyats altres éssers que prefereixen la foscor de la nit”.

Descriu Sant Esteve com un lloc “antic, més aviat fosc i sense il·luminar”, i visita la sala de plens de Casa de la Vall, “que semblava gairebé tan vella com l’església o com el mateix Carlemany”, se sorprèn de trobar-hi una línia de telègraf, “la cosa més moderna d’Andorra”, que a més funcionava –no com la que es toparan l’endemà a la Seu– i ja de baixada cap a la frontera els enxampa un aiguat que els fa refugiar a l’església de Santa Coloma. La impressió que en treu és pitjor que pèssima: “Tan vella i ruïnosa que ni la més abandonada i més bruta església de poble de casa nostra no podria comparar-s’hi. Cap cementiri anglès no ha estat mai tan envaït per tal quantitat de males herbes, ni cap treball de fusteria, tan fet malbé per falta de la mínima atenció”. Ni una sola paraula per als frescos de l’absis, que sens dubte devia contemplar.

Déu els va castigar anant cap a la frontera amb un altre ruixat que els obliga a fer nit a la Farga de Moles. Càstig dolç, perquè tenen la santa sort de topar-s’hi tres amables dones: la primera, sense nom, una noia “molt bonica i desvergonyida que ens mirava tot enriolada”; la segona, Peregrina, “que mereixeria la ploma de Shakespeare per fer-li justícia”, i la tercera, Agostina, que rivalitzava en bellesa amb les anteriors. “Les tres s’ho van passar tan bé amb nosaltres que enmig de rialles i de molta xerrameca ens van portar vi, ous i pa i ens van alimentar, asseguts en aquell llit tan gran”. Amb raó recordava la d’Andorra com la més memorable de les seves jornades!