Hi ha moltes maneres de calibrar el pes d'un llibre. L'òbvia són els exemplars venuts, és clar, fins on s'ha enfilat a les llistes dels més venuts. A veure qui és el llest que li diu a David Uclés que no ha triomfat amb La península de les casas vacías, 300.000 exemplars o, en el nostre molt més modest àmbit, a Jorge Cebrián, que ja va per la tercera edició de L'estafador que va ser rei (1.500), i no oblidem el boom d'Iñaki Rubio amb Morts, qui us ha mort?, rècord nacional com a mínim en temps moderns (6.000). 

Una altra manera, potser més intuïtiva, segur que més subjectiva, és l'eco que deixen enrere. Recordo que Tercer origen, tot i el seu aspecte de novel·leta d'aventures destinada al lector juvenil, em va estar retornant durant setmanes, i encara avui apareix de tant en tant a les converses de casa, quan ens enfilem a Estamariu o si algú parla de zombis, pandèmies i apocalipsis: què va passar amb la Mercè, la mossa que desapareix sense deixar rastre quan l'expedició de supervivents assalta la farmàcia d'Organyà? I eco és justament el que fa 14 d'abril, el tercer i últim poemari d'Antoni Caus, que va presentar dimarts en una memorable performance a la seu d'Editorial Andorra: els que hi van assistir en poden donar fe, que va ser memorable. Fa eco per la tesi de la qual parteix, que no és altra que la santa indignació pel preu relativament baix que van pagar els dos assassins de Nuno Ribeiro, mort a cops de peu al carreró de darrere la Cava Benito el 14 d'abril del 2000 pel pecat nefand de ser "obertament homosexual": cinc i setze anys de presó major, que el Constitucional no va trigar a rebaixar perquè en el moment que es va perpetrar l'assassinat l'homofòbia encara no estava tipificada.

Caus parteix de la base que hem oblidat aquell crim execrable, que n'hem amagat el que en quedava sota l'estora –a l'estil del que vam fer el 1943 amb l'afusellament del fratricida Pere Areny–, que superat el dol reglamentari ens vam dedicar a fer la nostra, com si no hagués passat res, i que tornen a manifestar-se fenòmens d'intolerància que recorden perillosament aquell episodi: "Si poguessin, ens matarien a tots, perquè no som dels seus". La pregunta és òbvia: és realment així?

Però hi ha més ecos. Més que ecos, estranyes afinitats que neguen la major de Caus, que no és altra que hem oblidat Nuno i que l'homofòbia –o comportaments igualment odiosos– torna a cavalcar entre nosaltres. Perquè resulta que no és 14 d'abril la primera vegada que el cas Nuno es converteix en matèria literària. I consti que això no li treu ni un gram de res. Però a dreta llei va ser David Gálvez el primer que va passar aquell tristíssim episodi pel sedàs de l'escriptura: va ser a Ja no se sent xisclar els ocells (In memoriam N. M. R, mortalment apallissat a Andorra el 13 d'abril del 2000), un dels relats recollits a L'obra articulística d'Arseni Sugranyes  (2013). Es tracta d'un text breu, que alterna el glaçat, brutal informe forense amb la relació de  les ferides que va patir la víctima amb els moviments d'un gos que ha sigut el primer a descobrir el cos i que es dedica a tafanejar per l'escena del crim. El final et deixa de pedra, i si el volen saber hauran de recuperar el seu exemplar de l'Obra articulística.

També és una rara coincidència que la publicació de 14 d'abril hagi coincidit quasi dia per dia amb Projecte Laramie, que l'aula de teatre L'Animal va estrenar el 28 de març a Encamp. Eva Arasa, que a més de poeta és actriu (en formació) a L'Animal, se'n feia creus de l'extrema identitat del cas Nuno amb l'episodi que reconstrueix aquesta obra de teatre: l'assassinat de Matthew Shepard, un noi  homosexual de 22 anys, que va ser mortalment ferit en un atac homòfob perpetrat per altres dos nois la matinada del 7 d'octubre del 1998 a Laramie (Wyoming, EUA). A diferència de Nuno, Shepard va estar sis dies en coma abans de morir a causa de les ferides, i de nou a diferència del tracte extremadament benèvol que van rebre els assassins de Nuno, la justícia nord-americana va castigar els autors del crim de Shepard amb penes de presó a perpetuïtat. Projecte Laramie es reestrenarà els dies 24 i 25 de setembre a la Ferèstec, si els queda estómac per aquesta sobredosi d'homofòbia.

I acabem els ecos de Caus amb L'habitació d'en Giovanni (Trotalibros), primera traducció al català de l'única novel·la de James Baldwin amb un protagonista blanc. Però gai. Aquí no hi ha un crim homòfob, d'acord, però sí un assassinat fruit de la frustració, la vergonya i la repressió. 
Doncs és això, i més, al que ens referim a l'eco que fan certs llibres. I que en facin els de Caus tampoc no és notícia. Cada vegada que em dic cert vers de Repetició i diferència –"Cadires buides/ el teu cotxe que arrenca/ en l’hora blava"– entro en bucle i més que eco, el que sento és un cor de veus que criden des del fons dels anys.