L’editorial Lodestar Books recull en un volum, ‘The Temptress Voyages’, els títols fins ara descatalogats en què el navegant massanenc va narrar la històrica travessa transatlàntica del 1949, ‘Single-handed Passage’ i ‘Temptress Returns’: va ser el primer a completar el periple d’anada i tornada en solitari.

Parlar d’Edward Allcard (Walton-on-Thames, Londres, 1914-l’Aldosa, 2017) és parlar d’èpica. La seva vocació era la de navegant en solitari, l’estirp de Joshua Slocum, que no és qualsevol cosa. I quan en certa ocasió, era a finals dels 60, li van demanar per què ho feia, la resposta va ser sensacionalment britànica, digna de l’alumne d’Eton que havia sigut: “No busco res ni cap resposta. L’únic que faig és viure. De fet, soc un home essencialment casolà. El que passa és que casa meva és el meu quetx. Així que estic segur que he passat més temps a casa que la majoria de la gent”.

Bona part dels seus periples els coneixíem gràcies a Voyage Alone (1964) i Solo Around Cape Horn (2017), el sensacional relat de la volta al mon (en solitari, naturalment, i amb sortida i arribada a English Harbour, Antigua) que va emprendre el 1961 i al qual va consagrar els següents dotze anys, dotze. El va culminar el 1973, en el que la seva esposa, Clare, descrivia estupendament com “la volta al món més lenta de la història”. Xino xano, sí, però va ser el 25è home a completar la circunnavegació de la Terra amb l’única companyia de la seva ombra. 

Ens faltava, però, la primera part d’aquesta trajectòria sense parangó, la forja del navegant oceànic que va inscriure el seu nom amb lletres d’or als annals de la literatura nàutica: la doble travessa de l’Atlànic, anada i tornada, que va protagonitzar entre el 1949 i el 1951. No cal dir que en solitari.Va ser el primer navegant a aconseguir-ho, i ho va explicar oportunament en dos volums, Single-handed Passage (1949) i Temptress Returns (1951), que li van conferir certa celebritat però que eren avui exemplars descatalogadíssims. Fins que ha arribat Lodestar Books, una petita editorial britànica especialitzada en relíquies nàutiques com aquesta, i els reunit tots dos en un sol i sensacional volum, The Temptress Voyages, que més que un llibre és una entrada per assistir des de primera fila a una de les gestes més grans del segle XX.

El Temptress era el quetx, minúscul veler de dos pals que amb prou feines feia sis metres d’eslora, amb què va salpar el 9 d’agost del 1949 de Gibraltar. Vuitanta-un dies després arribava Nova York. S’hi va quedar un any, i en el viatge de retorn quasi s’hi deixa la pell: un huracà li va arrencar el pal de messana, li va trencar els dits del peu, va haver d’alentir la marxa, raccionar els aliments, i amb prou feines va tenir esma d’arribar a les Açores. Havia burlat al destí, que li reservava encara un episodi tan pintoresc que va ser profusament recollit per la premsa de l’època: hores després de salpar de l’illa de Fayal va emergir del camarot ni més ni menys que una polissona, Otilia Frayao, a qui havia conegut durant el recés a l’illa i que va aprofitar l’oportunitat de deixar enrere el que entenia cm un mon claustrofòbic. La noia, que tenia 23 anys, es va negar a tornar a port, i Allcard va acceptar portar-la fins a Casablanca. 

La història va saltar als papers, i la feina va ser seva per convèncer la premsa que entre els dos no hi havia hagut marro. Clare diu que aquesta era la versió d’Edward, ella el creu i naturalment nosaltres no hem arribat fins aquí per qüestionar la paraula d’un navegant anglès. La història de la polissona no acaba aquí perquè Edward va rebre el 2009 un correu d’Otilia, ni més ni menys. Vivia encara i residia a Saragosa, que petit és el mon. Així que per celebrar els 95 anys d’Edward, recorda Clare, van agafar el cotxe i es van plantar a ca l’Otília. Feia mig segle de l’aventura atlàntica, i no diran que no sigui emocionant.

El periple nàutic d’Allcard, en fi, es completa amb la primera regata transatlàntica en solitari, de les Canàries a Antigua, al Carib, una aventura molt british que el 1957 el va enfrontar al noruec Peter Tangvald. Va guanyar Tangvald, i Edward li va pagar esportivament l’aposta: 1 lliura. Conclosa la vida de navegant en solitari, i ja casat amb Clare, als anys 70 va emprendre a bord d’un altre quetx, el Johanne Rgina, una vida nòmada que van narrar al volum Rodamons de la mar, amb aventures portentoses que inclouen un huracà al Carib, un tifó a l’Índic, un assalt dels pirates de l’estret de Malaca, un altre de la camorra napolitana i una detenció sota l’acusació d’espionatge al Iemen del Sud. Però si hem de triar un sol episodi d’aquesta vida de pel·lícula, ens quedem amb el pas del Cap d’Hornos, l’Everest de la navegació oceànica. Va ser el 12 d’abril del 1966 a bord d’un altre quetx, el Sea Wanderer. Ho explica a Solo Around Cape Horn. Perquè el que importa no és viure; el que importa és navegar. I Edward Allcard ho sabia millor que ningú.