“El 15 de desembre tanco el museu, i després ja veurem”, adverteix Zorzano

Si no han pujat mai al Museu de la Miniatura d’Ordino, ja es poden afanyar. Antoni Zorzano, que ha sigut des del primer dia l’ànima de l’últim espai museístic de titularitat privada que sobreviu entre nosaltres, diu que plega. I que plega ja: el 15 de desembre tancarà la paradeta, “i després ja veurem”. Ho diu després de l’enèsima topada amb l’encara cònsol, Àngel Mortés, a qui culpa de forma personalíssima de la dràstica decisió. De fet, al juny ja havia advertit que tancar era una alternativa cada vegada més pròxima. I ara ha quedat clar que no era un bluf.

La culpa la tenen els opis. Els opis, sí. Les tres marquesines ubicades entre el pont d’Ordino i la cruïlla de l’Aldosa que Zorzano explotava amb l’aquiescència del Comú des de fa tres lustres i que els successius cònsols, inclòs Mortés, havien respectat. Fins fa tres mesos, que el mateix Mortés va decidir motu proprio retirar-los de la via pública. Culminava així un desacord que s’anava covant des del mes de maig, quan Mortés li va manifestar la voluntat de denunciar l’acord perquè era “il·legal”.

Va ser aquí quan Zorzano va demanar una primera reunió amb el cònsol, “que em va acabar obrint la porta i fent directament fora del despatx”. Això era al juliol. Passa l’estiu hi va tornar, ara amb l’advocat i una proposta creativa: el Govern havia autoritzat el Museu de la Miniatura a comercialitzar publicitat, i per tant quedava expedita –o com a mínim ho semblava– la via perquè els opis tornessin a la legalitat. “Pot semblar pintoresc, però no és tan estrany: molts museus tenen restaurant, i el mateix Thyssen ven vi de Màlaga. Són els anomenats ingressos extraordinaris”. Doncs va ser de nou que no. Mortés havia pres la decisió i no estava disposat a fer-se enrere.

La pregunta és òbvia: què tenen a veure tres opis, tres, amb la continuïtat del Museu? Doncs que l’equipament, que Zorzano va obrir el 1996 i on s’exposa la col·lecció de miniatures del mestre Nicolai Syadristy, és deficitari, i l’explotació dels opis va ser en el seu moment un arreglo per ajudar l’empresari a quadrar els comptes del Museu. “És una qüestió de respecte, de tenir una deferència cap a un dels atractius turístics de la parròquia i per on desfilen cada any entre 12.000 i 15.000 visitants. Ha sigut un cúmul de despropòsits i una absoluta falta de consideració”, remata.

Mortés va prendre la seva decisió, i ara és Zorzano qui pren la seva. De moment, tanca el 15 de desembre, perquè “si hem aguantat fins ara és per vocació, per pura il·lusió, perquè el local és de propietat i perquè ni la meva dona ni jo estem en nòmina, només les dues treballadores que tenim. Quants museus d’aquest país funcionen en aquestes condicions?” Zorzano està disposat a vendre’s part de la col·lecció d’icones russes –dos centenars de peces dels segles XVII, XVIII i XIX– i de talles castellanes, i amb les miniatures de Syadristy i les matrioixques “obrir en un altre lloc”.

De pretendents no li’n falten: diu que li han trucat de Sant Julià, de Girona i de França. Que li dol que Acció Comunal no hagi fet ni el gest de trucar-li i que si ha explotat ara, amb les eleccions a la cantonada, és perquè és el moment “mes favorable”. Ah, sí, i que no va de farol: “Si vull, demà em venc el local i me’n donen 1,2 milions. Tinc 75 anys, així que ni me’ls acabaré.”