El 2018, al Rosaleda

Primer de tot, una de xifres i lletres: la rehabilitació de l’hotel Rosaleda, que va començar el desembre passat, s’allargarà previsiblement 30 mesos, de manera que les obres acabaran sobre el paper l’estiu del 2018, amb l’objectiu que el setembre d’aquell mateix any s’hi puguin traslladar totes les dependències del ministeri de Cultura, avui disperses per diverses seus. Totes excepte, és clar, l’Arxiu Nacional, que sembla condemnat a quedar-se a Prada Casadet mentre la resta de serveis es muden al sensacional edifici encampadà. La intervenció, dividida en dues fases, es cruspirà un pessic de 6,5 milions d’euros, als quals caldria afegir els 660.000 euros que s’hi van destinar en la intervenció d’urgència del 2011 i els 6,3 milions més que el Govern va haver de dipositar el 2010 en concepte de preu just per l’expropiació de l’immoble. En total, quan el setembre del 2018 obri oficialment les portes, al Rosaleda s’hi haurà invertit prop de 13 milions d’euros.

Els diferents serveis del ministeri es repartiran per les cinc plantes de l’edifici més el soterrani. En aquest últim s’ubicarà la reserva de l’àrea de restauració i conservació, amb prop de 600 metres quadrats, més la reserva de la Biblioteca Nacional: 400 metres quadrats més. A la planta baixa, a més d’espai expositiu, aules, tallers i sala polivalent, l’estrella serà la Nacional, amb sala de lectura, cabines individuals d’àudio, taller de restauració i despatxos: prop de 400 metres quadrats, distribuïts pel que havien sigut la cuina i el menjador gran de l’hotel, i un racó de 230 metres quadrats per al taller de restauració. La primera planta se la repartiran l’administració del ministeri, les àrees de Promoció i d’Acció Cultural i, atenció, l’ONCA, que hi disposarà d’un despatxet. És en aquesta planta on s’ubicarà el despatx del titular de la cartera, amb vistes privilegiades –per això és el ministre– a la terrassa de la façana principal. A la segona s’hi ubicaran els despatxos de Patrimoni; a la tercera, Política Lingüística i l’àrea de Museus, i a la quarta, sota coberta, s’hi habilitarà un office i un espai per a la reserva permanent.

Es tracta, deia ahir l’arquitecte Enric Dilmé, que ha redactat el projecte de rehabilitació junt amb els també arquitectes Jordi Vidal i Xavier Orteu, en la visita d’obres organitzada pel ministeri d’Ordenament Territorial, de conjugar la preservació d’un monument històric –el 2004 va ser declarat bé d’interès cultural– i d’interès excepcional, projectat per un arquitecte prestigiós com era el català Adolf Florensa i que constitueix un dels màxims exponents de l’arquitectura del granit, amb el nou ús institucional i també públic –seu del ministeri de Cultura– i amb la voluntat explícita d’erigir-se en element dinamitzador del poble d’Encamp. Per això mateix s’ha encarregat al Taller d’Estudis Lumínics de la Universitat Politècnica de Catalunya el disseny d’un joc de llums que ressaltaran de nit la monumentalitat de l’edifici en dates assenyalades.

El miracle dels murs de càrrega

Tot això és el que veurem al final de la primera fase, previst com ja s’ha dit per a l’estiu del 2018 i ja adjudicada per valor de 6,5 milions d’euros; la segona, encara pendent d’adjudicació, preveu la construcció d’un mòdul annex que s’afegirà a la part del darrere de l’edifici, destinat a contenir les dependències de l’Escena Nacional, que disposarà d’un espai amb magatzem, camerinos i un petit escenari amb platea. Hi ha encara una tercera fase que de moment quedarà només sobre el paper, un altre mòdul sobre l’antic aparcament de l’hotel i que es podria aixecar fins a cinc plantes, per ocultar totalment i tal com mana l’entorn de protecció la façana lateral de l’edifici del costat. Però això és només una previsió, diu Dilmé, per al cas que el creixement del ministeri faci necessari ampliar la superfície.

Ell mateix repassava ahir les virtuts arquitectòniques del Rosaleda, que conserva al soterrani la volta catalana original, raríssima al país, i que va ser un dels últims edificis construïts a la manera tradicional, és a dir, amb murs de càrrega en lloc del formigó armat que es va imposar immediatament després. De fet, va ser aquesta peculiaritat la que va salvar el Rosaleda de la ruïna: insisteix Dilmé que precisament els murs de càrrega van evitar que l’edifici col·lapsés quan el 2003 una mà anònima va seccionar temeràriament un pilar del soterrani. En qualsevol cas, aquesta acció –que va quedar per cert impune– va obligar a un audaç exercici d’enginyeria: el 2011, en la primera intervenció a l’hotel, es va aixecar amb un gat elèctric una secció de 100 metres quadrats de cadascuna de les cinc plantes per substituir el pilar seccionat. Aleshores es va aprofitar per restituir l’aspecte original de la façana retirant les mansardes que als anys 50 van florir a la coberta.

Tot això ja és història: ara el que toca és acabar la feina i tancar d’una vegada el debat del Rosaleda, que amenaçava de convertir-se en un mort estil Radio Andorra o Casa Rossell, que va generar un sensacional concurs d’ocurrències –va sonar com a seu d’un geriàtric, d’un institut de batxillerat, del Museu de l’Automòbil i fins i tot d’aquell casino avui oblidat– i que el 2014 el Govern va decidir que encabiria el ministeri de Cultura. Doncs era veritat.

Set decennis d’història i una expropiació

Avui pocs ho recorden, però el Rosaleda va generar a principis del decenni passat un apassionant plet fins aleshores inèdit en aquest racó de món nostre entre la propietat, que pretenia enderrocar-lo, i l’aleshores Govern liberal, conscient dels valors patrimonials de l’edifici. Un plet que va continuar amb la declaració urgent de l’edifici com a bé d’interès cultural i la posterior expropiació, i que no va concloure fins al 2010, quan la Batllia va establir el preu just: 6,3 milions d’euros. La història del Rosaleda es remunta al 1940, quan l’empresari Pere Puigsubirà va construir el que a l’època era un hotel de luxe. Va obrir les portes el 1943, amb una seixantena d’habitacions, tres menjadors, sala de lectura, una sala de festes, que als anys 50 es va reconvertir en cèlebre night club, piscina i fins i tot ascensor, un dels primers en servei al país amb el permís de la Casa Felipó de la capital i de l’hotel Valira d’Escaldes. El turisme de masses que comença a apuntar als 50 suggereix a la propietat una ampliació que s’ha conservat parcialment; als anys 70 es va erigir el xalet on vivien els propietaris, a l’espai lateral i que ha anat a terra. Va tancar a finals dels anys 90.