El ClàssicAnd tindrà quarta edició amb l’objectiu d’arribar al 100% de localitats venudes, quan enguany ha estat del 92%. “No podem estar més contents. El balanç ha estat molt positiu”, ha dit el director general, Joan Anton Rechi.

Dels set espectacles només dos –Modigliani Quartet i Marta Rovira Crea Dance– no han posat el cartell de sense entrades. Rechi ha valorat molt positivament la instal·lació de la vela al Parc Central,  que va acollir el primer muntatge d’òpera complet al país i “que ens ha protegit del mal temps.”

Dates habituals
De cara a l’any vinent es recuperaran les dates habituals,  que s’han avançat en aquesta edició per la celebració dels Jocs dels Petits Estats. Per tant, entre finals de maig i primeres setmanes de juny, gairebé enllaçant amb el Jambo Street Music. Entre altres motius, pel fet que també facilitarà la contractació d’artistes de renom internacional perquè són moments que s’adapten més a les seves tournées.

Pel director general d’Andorra Turisme, Betim Budzaku, la clau de l’edició 2025 passava per superar el 80% de les localitats. “Per tant, s’ha superat i àmpliament. I això malgrat que les dates no acabaven de convèncer del tot.”

D’altra banda, els patrocinadors del festival van fer entrega a la Creu Roja d’un xec benèfic de 1.500 euros. Es tracta de la recaptació solidària que es va fer durant l’espectacle infantil Miralls que es va representar a l’edició 2024.

Poveda o el cant a l’art

El ClàssicAnd 2025 es va tancar  anit amb l’esperat concert de Miquel Poveda, que va omplir el vestíbul del Consell General amb un escenari situat al mig i els espectadors als dos costats. Poveda i els seus músics van oferir un recital impecable i versàtil davant d’un públic entregat. Un so espectacular, un entorn molt cuidat i una organització exquisida són les premisses bàsiques que Miguel Poveda exigeix en cadascun dels seus recitals. En contrapartida, ell i els seus músics ofereixen un impecable espectacle musical, ple de professionalitat, en el qual la principal virtut és l’autoexigència. Tot això amanit amb una gran capacitat de transmissió, de gràcia natural que captiva els espectadors des del primer minut. Cada peça arriba servida amb una elegància i una precisió que et deixen bocabadat.

Poveda és molt valent en les seves apostes. Defensa la seva llibertat creadora per damunt de tot i té inquietuds artístiques. Com la de musicar  Federico García Lorca.

Ja que la seva poesia no respon a la versificació tradicional del flamenc, el cantaor ha de repetir versos o fragments d’aquests, o quan convé, suprimir-los, perquè quadri la lletra. Impressionat i per posar la gallina de piel, que diria l’enyorat Johan Cruyff, la lorquiana Oda a Walt Whitman, una aproximació a la vida, un anhel de societat solidària i un text amb el qual el poeta resol el seu conflicte interior amb l’homosexualitat. A l’inici del recital ja va tenir un recordatori per al poeta granadí a títol de presentació: “Quiero dormir un rato, un rato, un minuto, un siglo; pero que todos sepan que no he muerto; que haya un establo de oro en mis labios”, de La gacela de la muerte oscura.

García Lorca a banda, Poveda vola per damunt del cànons tradicionals, cosa que li ha valgut les crítiques dels puristes del flamenc.

Queda clar que per seguiriya, no és millor que Manolo Caracol, que està lluny de la soleá d’Antonio Mairena, que en granaínas el supera Morente però que té la capacitat de convocatòria de Camarón de la Isla. La prova: el ple de gom a gom d’ahir al vestíbul del Consell General. Va ser el primer concert del ClàssicAnd que va veure com s’exhaurien les entrades i en només 24 hores.

Acompanyant per grans músics (Guerrero, González i Amargós), Poveda va passar pel Silverio Franconetti a ritme de seguiriyas,  pels tangos d’Encuentro i per la interpretació de la Cançó del bes sense port, de la poetessa Maria-Mercè Marçal, amb una dolçor tan fina com espaterrant. Un tema de la Marçal musicat també, per cert, per Maria del Mar Bonet al disc Blaus de l’ànima del 2011.

Aquest home fa fàcil el que sembla molt, però que molt complicat. És com una esponja que xucla de tots els gèneres i els adapta a la seva manera sense caure en populismes com solen fer altres cantaors. 

Permanentment compromès amb l’art, la música i l’amor, el flamenc és el sentiment de Miguel Poveda, però en la seva expressió artística necessita anar més enllà d’aquest territori poblat per rígids i estrictes codis jondos.

La seva personalitat queda reflectida al tema Dame la libertad, de Juan Peña Lebrijano, l’autonomia artística amb la qual sempre ha treballat. De traca i mocador.

Un cant a l’art.