Diu Omar el-Bachiri (Encamp, 1977) que el primer i únic crèdit de la seva vida el va demanar als 23 anys: 2.000 euros per pintar el cotxe. Al cap de tres mesos ja l’havia liquidat perquè es va adonar que havia caigut en les urpes del que anomena un crèdit “dolent”: és a dir, que no genera cap renda i que a sobre et fan pagar a un interès molt més elevat. Mai més, afirma. I en té 38. És clar que s’ha endeutat. I tant, que sí. Però només quan era per invertir en un negoci, “i amb els diners que aquest negoci em reportava, satisfer els interessos”. És a dir: el crèdit “bo”.

Doncs aquesta és una de les moltes regles que esquitxen Feliz y con ahorros, el volum que estrena la posella —quines ganes teníem d’escriure posella— d’autoajuda microeconòmica a l’andorrana i que la setmana passada va presentar al centre comercial River. Parla, assegura, amb l’aval de tres lustres practicant el que predica i que li han permès viure com viu: “De faula.” Un conjunt de consells i màximes entre el sentit comú i l’argumentari estoic —Marc Aureli firmaria moltes de les màximes d’el-Bachiri— que donen pistes per explotar les escletxes del sistema. Es tracta, ras i curt, d’un mètode per arribar a la vellesa amb un raconet que complementi, ai, el tros de pensió que ens toqui —si ens en toca algun— i cobrir les necessitats bàsiques en què ell estableix la felicitat: alimentació, habitació i salut.

¿Com? Fàcil: seguint tres regles bàsiques. Primera: no gastar mai, però mai, més del que guanyes; segon: estalviar cada mes el 20% del salari; i tercer: els diners que et quedin, destinar-los a inversió. “No els tinguis mai aturats; que treballin; els diners han de ser els teus esclaus.” ¿On? Si ets agosarat —i ell ho és— en borsa; si ets més conservador, o menys temerari, en fons d’inversió o dipòsits bancaris. El-Bachiri demostra amb xifres —diu— que seguint aquests principis des dels 20 fins als 65 anys, i a un interès hipotètic del 5%, “obtindràs un rendiment equivalent a la meitat del salari mensual; com que l’altra meitat és el que t’abonarà la CASS en concepte de pensió, el teu ritme de vida després de la jubilació no se n’ha de ressentir”.

Sona a conte de la lletera, ¿o no? Sobretot, la hipòtesi aquesta tan optimista d’un rendiment del 5%. Aquí és on entra en joc l’actitud proactiva que l’autor predica i practica: es tracta, diu, de cultivar la intel·ligència financera. ¿Com? Fàcil, de nou: “Youtube és ple de tutorials que expliquen com fer-ho; jo n’he après molt. Però si vols un consell, planta’t una vegada a la setmana al teu banc, aprèn a negociar amb el banc... negociant-hi. A veure quins productes t’ofereixen, i a quins interessos.” Òbviament, no és el mateix fer-ho amb 100 euros a la llibreta que amb 100.000. Per això, conclou, és tan important estalviar, i com més aviat millor. Tot i que mai no és tard per començar.

Més consells: al compte corrent només hi has de tenir el mínim de supervivència: ell ho xifra en cinc mesos de despeses corrents, lloguer, alimentació, electricitat, telèfon... “La resta, a inversió. Comprar un pis per llogar-lo, per exemple.” Si dubtes on i en què invertir, demana-li-ho a un expert, “però mai, mai a un amic o a la família, que t’estimaran molt, no ho dubto, però que probablement tindran una formació financera escassa”. El-Bachiri té fins i tot un mètode per vaticinar el futur financer que li espera a cadascú: “Fes una llista de les cinc persones amb qui més contacte tens al cap del mes, i després posa la seva situació econòmica en xifres. Fes la mitjana... i tu ets aquesta mitjana.” Conclusió: està bé tenir amics “pobres” per saber “el que no has de fer”; però si no en tens algun de “ric”, busca’l, per aprendre’n. No infravaloris, en fi, el que has aconseguit; treballa prou per tenir el necessari; no cultivis la mala maror, que s’encomana, i tingues en compte que la bona o mala fortuna és sovint una qüestió de matís i d’interpretació. I el consell final: “Si renegues dels bancs, mai no en trauràs profit; fes com jo, que els adoro.”