La flama del FeMAP s’ha apagat aquest cap de setmana, però divendres encara va il·luminar l’església de la Cortinada. El programa, Devil’s pipe, ens podia fer pensar que Llucifer n’era el culpable. Aquest és un dels molts noms amb què es coneix al diable i no vol dir res més que “el que porta la llum”. Els encarregats de portar a terme el consegüent ritual musical per invocar-lo i obrir-li les portes de la bonica església d’Ordino eren en Carles Vallès, que va tocar diverses flautes de bec, i l’Edwin García, que va tocar la tiorba.
L’excusa l’oferia la popularitat de la flauta de bec durant el segle XVII a Anglaterra i també a Europa. Els puritans l’atacaven fins al punt que la consideraven un instrument demoníac. Com acostuma a passar en aquest casos, la prohibició la va popularitzar encara més impulsant la creació musical i afavorint els músics amateurs. Una relació entre el diable i la música que no ha davallat mai al Regne Unit. Només cal recordar la influència que han exercit ses satàniques majestats, els Rolling Stones, i, anant un pas més enllà, els Black Sabbatth, un dels pares del Metal.
En tot cas, divendres, els músics van aprofitar l’actuació per recordar-nos que Henry Purcell, un dels compositors de l’Albió amb més anomenada, tenia un germà, Daniel. Potser no tan conegut, però igualment interessant. Tampoc podia faltar alguna peça de John Dowland o de William Byrd en un concert d’aquestes característiques amb un instrument de corda present. D’altra banda, un seguit d’obres anònimes van permetre als músics improvisar. Com molt bé van explicar, uns acords, també definits amb el terme grounds −que es podria traduir com a base− els servien per anar bastint tota una melodia fora de les partitures i amb un cert marge per a la imaginació.
El públic políglota, o si més no ho semblava atès que es van escoltar un mínim de cinc llengües diferents a la sala, va escoltar el concert amb gratitud. És prou sabut que el diable coneix com funciona el món més per vell que pels seus atributs infernals. Com que les flautes figuren entre els primers instruments musicals dels que es tenen constància, no ens hauria d’estranyar que, com ens recorda el conte del flautista de Hamelin, una flauta pugui conduir els que l’escolten fins a la perdició.
L’última nota del concert va desvetllar un xic de melangia. Ja al jardí hom es preguntava si l’idil·li amb Andorra i el festival de música antiga dels Pirineus, recuperat enguany, es mantindrà. Un festeig que sembla anar a més no només al Principat, que ha tornat a acollir quatre concerts, sinó en tota la serralada. Caldrà anar ensumant l’aire per saber si fa olor de sofre.
