El barri antic, abans de la piqueta

Aquí el tenen: el primer gravat andorrà que va sortir del burí de Sergi Mas, amb ca l’Elionó i ca la Concep en primer pla, i al fons, Casa de la Vall. D’això fa quasi seixanta anys, i d’aquella Andorra i d’aquell carrer de la Vall no en queda quasi res. Amb prou feines la silueta de Casa de la Vall, aleshores coberta per una capa d’arrebossat, que ja saben que feia més fi, i l’arc d’entrada enganxat a les escales -no va ser fins als primers anys 60, amb la reforma de l’edifici, que va avançar uns metres fins a l’emplaçament actual. Encara avui Mas rondina sempre que pot -i pot molt- de l’oportunitat perduda de preservar el centre històric de la capital, amb cases -cadascuna amb el seu nom- que plantaven les arrels en l’edat mitjana, murs de pedra seca i envans de pedra tosca. Tot allò es va deixar escapar.

Diu que Julià Reig va tenir en el primer mandat la visió de tirar pel dret i adquirir bona part del barri, però és evident que no se’n va sortir i que la piqueta va anar liquidant sense manies ni romanticismes mig mil·lenni d’urbanisme tradicional. Fins avui. Però aquella Andorra que hauria pogut ser sobreviu encara en els la memòria i els gravats de Mas, i una vegada més l’ha convertit en protagonista del sensacional cartell de la Fira Concurs de bestiar, que aquest any arriba a la 37a edició i que com és reglamentari tindrà lloc el 27 d’octubre a l’aparcament de Govern. Els últims trenta cartells han sortit del seu llapis, i amb ells es podria escriure bona part de la història d’aquest racó de món nostre. Per al d’aquest curs va desenterrar la relíquia d’aquí al costat, aquest gravat primigeni i epifànic, i el resultat és una formidable i avui impossible perspectiva del carrer de la Vall.

Res no és com era fa mig segle: per començar, el caminet que passa just per davant del que avui és la façana principal del nou Consell General: un ramal baixava cap a la carretera -l’actual Prat de la Creu- i l’altra se n’anava cap al Pui. No intentin imaginar-s’ho perquè no se’n sortiran. Matxos i xais deixen enrere la cort i el paller de ca l’Elionó -que als anys 60 va adquirir el Consell General per ubicar-hi Sindicatura i el despatx de Policia: l’actual seu del Tribunal Constitucional- i també el mallador -exactament, on avu hi ha el que queda del Luxúria- on un grup de veïns ha portat el blat a batre: amb el porgador, garbell, sedàs o tamís, que és el tema central d’aquesta edició -hi posa cullerada Casimir Arajol, l’ànima de la Fira Concurs- “perquè heu de saber que no fa tants anys aquí s’hi cultivava el blat: el porgador servia per separar precisament el gra de la palla, i aquesta feina, que feien igual els homes que les dones, tenia lloc al mallador”.

Al cartell -tècnica mixta, com és tradició de la casa: llapis, tinta xinesa, aquarel·la i guaix- Mas ha fet una mica de trampa: hi ha eliminat fins i tot l’hotel Mirador, al solar del primer pla: era propietat de la borda Mateu, “on el meu padrí, el traginer Cisco de Sans, hi tancava els matxos”, diu Arajol. Les dues cases a la dreta de l’escena són ca l’Elionó -on Mas va obrir el primer taller, a finals dels anys 50- i ca la Concep: totes dues van anar a terra, no fos cas, com quasi tot el barri, i al seu lloc avui s’aixequen sengles succedanis incolors, inodors i insípids. Tot això que hi hem perdut. Si tenen temps, en fi, s’acostin el 27 d’octubre a l’aparcament de Govern: per les bèstgies, és clar, i també per arreplegar si poden un cartell i el catàleg de la Fira Concurs, aquest any amb el garbell com a protagonista -¿quants anys feia que no sentien aquesta paraula?- i entre d’altres sorpresetes, una col·lecció d’estupendes dites agropequàries. Els en deixem la primera i més sensacional de totes: “Dona jove i home vell, criatures a garbell”.