La història és una mica rocambolesca. En deixa constància Andrés Irujo Ollo a Los vascos y la República española, i segons l’historiador basc, quan arran de l’aixecament franquista del 18 de juliol del 1936 el bisbe Guitart va fugir de la Seu, el govern republicà va fer gestions per aconseguir el nomenament d’un bisbe addicte, “ya que en haberse [el bisbe Guitart] dado de alta en la facción al suscribir la carta colectiva del episcopado [la que qualificava l’Alzamiento com a cruzada] era imposible contar con él”. L’escollit va ser el sacerdot Alberto de Onaindía (Markina, 1902-Sant Joan Lohitzune, 1988). Comissionat pel ministeri d’Exteriors republicà, Onaindía es va traslladar a París per demanar al cardenal Verdier que mediés a Roma a favor de tan elevades pretensions. Però, oh sorpresa, tot va quedar en un no res: com reconeix alegrement Irujo, a l’època, secretari personal d’Onaindía, i per tant cal suposar que ben inormat– “no hubo respuesta y por lo tanto no pudo ser designado Príncipe de Andorra”. Posar i treure bisbe sembla per a l’autor un joc diplomàtic a major glòria del clergat basc, on naturalment Andorra no hi té ni veu ni vot: “Cuando en la España democrática fue necesaria la presencia de un sacerdote prestigioso, solo pudo ser encontrado entre el clero vasco. Y no es extraño”. Tampoc no ho és, pel tuf quimèric i tan basc –quasi de Bilbao– que tot plegat destil·la, que l’episodi no figuri a L’església catalana durant el franquisme, el més exaustiu comendi d’història del bisbat d’Urgell al segle XX.
