El benjamí de la biennal

“Dels de casa, potser jo soc el menys diguem-ne artístic.” És l’advertència de partida de Dídac Torra, nascut a Andorra la Vella (“tot i que visc a Sant Julià i em sento molt lauredià”) l’1 d’agost del 2002, és a dir, que acaba de fer uns dinou anyets que sonen molt madurs quan s’expressa. “Sí, tu creus?”, riu. Estudia primer curs d’Arquitectura a Barcelona i en aquest àmbit es mou Fuga, el projecte amb què participa en la quarta biennal L’Andart. Millor dit, coparticipa, precisa, perquè el treball que exhibeix a l’Espai Xirro el va concebre i realitzar amb l’avi, Josep Maria Mangot, interiorista i dissenyador industrial de llarg recorregut. “Si he de ser sincer, ell hi va treballar molt més perquè a mi em va coincidir amb els exàmens”, puntualitza amb modèstia. Però en la concepció del projecte hi ha el pensament de tots dos: Fuga, batejat així per la singular forma de la càpsula, és una de les respostes presentades a la proposta de l’organització del simposi d’idear espais per confinar-se a la muntanya. “Nosaltres vam partir de la base que havia de ser l’espai més petit possible, el que permetés a algú estar estirat i prou”. Després, unes quantes fustes multifuncionals: poden ser una taula o poden ser un banc, i una claraboia per  mirar cap enfora, cap al cel, i fer l’espai infinit. 
El projecte es pot visitar a l’Espai Xirro, un dels àmbits de la biennal que s’estén pels voltants del llac d’Engolasters.  Visitable fins a mitjan setembre, per cert. 
En Dídac, dèiem, sorgeix d’una d’aquestes nissagues emparentades amb l’art en diferents manifestacions: la mare, l’Anna Mangot, es prodiga especialment en les arts plàstiques i el disseny tèxtil, mentre que el pare, en Jaume Torra, és el director de l’Esbart Laurèdia. Dels tres germans, el gran, en Bernat, s’orienta definitivament cap a la música i per a la petita, la Mar, encara és molt d’hora  per tenir un futur dibuixat... però ja fa anar a bon ritme la màquina de cosir regalada per la mare. “No, a taula no parlem gaire de futbol, no. Tot i que a mi m’agrada”. Però de converses sobre art –“i altres coses, eh!”– n’estan plenes les sobretaules. 
En el futur arquitecte ha influït no poc l’avi. “No és que m’hagi dirigit”, matisa en Dídac, però sí que va ajudar a fomentar l’incipient interès per l’arquitectura. Amb llibres, amb visites, amb converses. “Sovint estic amb ell, treballant, i ho deixem de banda per estar-nos una hora xerrant”, explica el jove. Va ensopegar amb l’arquitectura durant un treball escolar, a l’andorrana: “Se centrava en l’arquitectura racionalista i em va interessar molt”. Amb l’avi va sortir a visitar llocs com el pavelló Mies van del Rohe a Barcelona. I la vocació va quedar segellada.