Hi va haver un temps, no fa tant, que a la tauleta de nit dels hotels catalans el més probable és que t'hi topessis un exemplar de la Bíblia, com si estiguessis en un motel perdut i polsós de la Ruta 66 i en qualsevol moment pogués aparèixer el fantasma de Norman Bates o el Javier Bardem de No es país para viejos. La gràcia, i per això en parem avui i aquí, és que aquella Bíblia amb coberta de color vi era la versió popular  de la Bíblia de Montserrat, que havia sortit dels desapareguts tallers de l'editorial Casal i Vall al carrer Pompeu Fabra de la capital, i que aquest any se'n commemora el primer centenari. De la Bíblia de Montserrat, monument dels estudis bíblics catalans impulsada pel pare Bonaventura Ubach: el primer volum es va publicar el 1928;  el 25è i últim, el 1982: una mica més ràpid que la Sagrada Família, però no gaire més. 

La part que ens interessa és la que toca a Casal i Vall, que s'hi va apuntar quasi per accident, recorda el bibliògraf Pere-Miquel Fonolleda: es tractava de publicar una versió accessible i de butxaca d'aquella empresa monumental, i la primera opció dels monjos de Montserrat va ser l'editorial Alpha, que entre el 1928 i el 1946 ja havia publicat els quinze volums de les Sagrades Escriptures  de la Fundació Bíblica Catalana, un projecte paral·lel al de Montserrat. No es van entendre, i allò va ser un regal per a Casal i Vall, que va convertir la seva Bíblia en el best-seller històric de l'editorial.

De fet, pròpiament de butxaca només ho va ser la Bíblia en un sol volum publicada el 1970. És el que als decennis dels 70 i 80 es trobava a la tauleta de nit de tots els hotels catòlics, apostòlics, romans i catalanoparlants. Però no es va quedar curta l'edició en cinc volums –Pentateuc, Salms, Sapiencials, Profetes i Nou Testament– que en va publicar a partir del 1961, un objecte preciós, que venia amb el seu estoig a joc i que s'ha convertit avui en carn de col·leccionista. Quan el 2013 la propietat del que quedava de Casal i Vall va enderrocar el taller de la capital encara se'n van poder recuperar uns quants jocs. Puc dir amb orgull que en soc el feliç posseïdor d'un.

Els anys daurats i el final gris
Diu Fonolleda que l'acord el va propiciar l'estret contacte que els monjos de Montserrat havien tingut històricament amb Escaldes –recordin que van ser ells els impulsors de l'hostal Valira, el 1932, i poc després del que avui és l'edifici del CAEE, inicialment una escola dirigida pels mateixos monjos. De tot això, als 60 només en quedava la casa de Fiter i Rossell, però n'hi va haver prou perquè s'entenguessin per tirar endavant la Bíblia de butxaca.


No va ser l'única col·laboració: li van seguir un missal llatí-català (1964) i un leccionari litúrgic, també en català (1966). Van ser els anys daurats de l'editorial, quan Casal i Vall navegava a tota vela i imprimia tant per a segells espanyols que no les tenien totes amb la censura franquista –Caralt, Vergara i Alfaguara, principalment– com per compte propi. Als tallers de la capital hi van arribar a treballar una setantena d'operaris i a més de la Bíblia en van sortir centenars de títols –700, diu Fonolleda– entre els quals, la col·lecció completa del Maigret de Simenon en butxaca per a Caralt –una vuitantena de títols, des de Maigret y los ancianos a Maigret  y monsiuer Charles– i un grapat de noms avui semioblidats però que als anys 60 semblaven cridats a la immortalitat literària –Erskine Caldwell, Pearls S. Buck, Graham Greene i el gran Faulkner. Per no parlar de megaclàssics universals com Bocaccio (Decamerón), Víctor Hugo (Los Miserables) i Hemingway (Adiós a las armas). La literatura catalana també hi tenia un raconet, amb Joan Fuster (Diccionari per a ociosos), i Sagarra (Cafe, copa i puro), i entre la producció andosina cal consignar Monumenta Andorrana, en sis volums i dirigida per Cebrià Baraut. I no ens descuidem de la 3a, 4a i 5a edició del Diccionari General de la Llengua Catalana, el Pompeu Fabra per antonomàsia, entre el 1962 i el 1968, per a l'editor López Llausàs.

Tot això és el que va anar a terra  la tardor del 2013, quan la propietat va enderrocar el que quedava de Casal i Vall a Pompeu Fabra: l'edifici racionalista de Josep Maria Sostres, exemplar únic de l'arquitectura industrial del seu temps, i també el jardí urbà que s'hi conservava, amb una monumental sequoia vermella de Califòrnia. Avui hi tenim un magnífic aparcament.