Sabíem gràcies a Casi Arajol, aquí amb el barret de bibliògraf, que un tal Ch. Blanchard, chef d’escadron d’état major de l’exèrcit francès, va perpetrar un suculent document, vuit pàgines escrites amb estupenda lletra vuitcentista que analitzen amb freda objectivitat militar els pros i els contres que tindria un hipotètic intercanvi de la Vall d’Aran per Andorra. S’entén que el primer, aleshores (i ara) sota sobirania espanyola, passaria a mans franceses, i que nosaltres, aleshores i ara sobirans, però no tant, passaríem a mans espanyoles. Un intercanvi de cromos en què el Consell General no hi hauria tingut ni veu ni vot –i encara menys els andorrans del carrer–, que crèiem que eren fruit dels fascinants jocs de guerra a què són tan aficionats els oficials dels estats majors de totes les èpoques.

Som als inicis del pontificat del bisbe Salvador Casañas (1880-1901). El que no sabíem és que el document el va elaborar el tal Blanchard a instàncies d’Antoine Imbert-Gourbeyre, que els nostres amables veïns ens van enviar el 1881 en qualitat de delegat especial. Recordin que veníem d’encadenar una revolució, la del 1866, i una quasi guerra civil, la del 1880, tots dos episodis generats per una profunda crisi econòmica derivada de la crisi de la farga tradicional. Doncs bé, el bon Imbert va obrir el vedat amb un informe que proposava dues solucions per pacificar d’una vegada els tumultuosos andorrans: la partició pura i simple del territori andorrà amb la integració a cada estat [França, d’una banda, i Espanya, de l’altra] de la part més pròxima al respectiu territori, o la cessió de tot el territori andorrà a Espanya a canvi de la dels territoris que Espanya conservava en sòl geogràficament francès.

Aquest és només un dels fabulosos episodis que detalla Nemesi Marqués a El Principat d’Andorra i els bisbes d’Urgell al segle XIX (Anem), que es presenta demà al Palau Episcopal. Òbviament, les ocurrències d’Imbert es van quedar al calaix. Però no van ser només una simpàtica anècdota. Ho prova el document que Ch. Blanchard es va molestar a escriure, i el fet que, segons el mateix Marqués, l’ambaixador francès a Madrid, Benjamin Jaurès, i el ministre espanyol d’Afers Estrangers, el marquès de la Vega de Armijo, ho van estudiar de forma oficial. La partició es va descartar immediatament; l’intercanvi va tenir moltes més paperetes: primer havia de ser per Llívia; després, per una part de la Vall d’Aran amb –atenció– la Solana d’Andorra com a torna; i per acabar, els pics d’Aldudes, entre els Pirineus Atlàntics i la província de Navarra, i la vall de Valcarlos, on neix el riu Nive. Cap d’elles va prosperar, òbviament, però Imbert, incansable, encara maquinava el 1882 una nova possibilitat: la compra “directa”, diu Marqués, dels drets de la Mitra d’Urgell sobre Andorra. Com si fóssim una vulgar Alaska, que els russos s’havien malvenut el 1867 als EUA per 7,2 milions de... dòlars.

Casañas vacil·la
Els francesos van descartar totes aquestes quimeres, però durant els següents anys la política oficial va ser forçar qualsevol situació per implantar una mena de sobirania exclusiva sobre Adorra. D’aquí el sobtat interès a instal·lar la línia telegràfica i el suport a les iniciatives, majoritàriament franceses, d’instal·lar un casino a la Solana.

El més curiós de tot és que el mateix bisbe Casañas, que quan el Papa Lleó XIII li va fer saber que el volia com a substitut de Josep Caixal, va maniobrar per eludir tan alta responsabilitat perquè no es considerava preparat, va plantejar en tres ocasions com a mínim la possibilitat de traspassar a Espanya els drets de bisbe d’Urgell sobre Andorra. La primera va ser el 1880, en una Memoria sobre la situación política de Andorra elevada a la Nunciatura Apostòlica de Madrid; la segona, el 1887, en un altre informe en el qual proposa que “el bisbe d’Urgell o el nunci apostòlic iniciïn tractes amb el govern espanyol per transferir-li els drets del Principat Suprem d’Andorra”; i la tercera, el 1898, en una trobada a Madrid amb la reina María Cristina, aleshores regent. Va ser ella mateixa, diu Marqués, qui li va suggerir ni tan sols d’insinuar-ho al govern espanyol, perquè s’hi hauria agafat com una paparra. Recordin que era la ressaca de la guerra de Cuba. 

Tanta insistència revela una idea que havia arrelat a l’interior del prelat als inicis del seu pontificat i que el va acompanyar fins al final de tot. Cal dir, en descàrrec de Casañas, que el seu pontificat va coincidir amb els anys més durs del XIX nostrat, amb un país dividit entre els reformistes que veien en el casino i les concessions un passaport a la modernitat i un partit conservador que s’aferrava a la tradició –no sé  per què, em sona a l’acord d’associació– i que la revolució del 1866 havia inoculat la idea dissolvent que les diferències polítiques es podien dirimir amb el recurs a la violència. Però sembla que no es va poder espolsar mai aquella mena de desafecció inicial, i que els nostres rebesavis el van acabar calant: el 1898 admetia en un informe al Vaticà que “ja fa anys que no entra en territori andorrà per protegir-se enfront de perills com el que va passar el seu delegat permanent”. Es refereix Marqués a l’atemptat amb arma de foc perpetrat el setembre del 1885 a Canillo, que quasi li costa la vida al delegat: els projectils van travessar la finestra de l’habitació on dormia i van impactar contra el llit. Qualsevol torna!

Amb aquests antecedents, no és estrany que el Papa el nomenés cardenal el 1895, i el 1901, bisbe de Barcelona.