El bon Fiske, el rus Popov i tota aquella colla

Torna David Gálvez amb la tercera novel·la, 'La Torre dels russos', avui mateix a les llibreries. La presentàra el 2 de març a la Trenca.

Vostès potser no havien sentit a parlar mai de la maschalagnia. Nosaltres tampoc. Però això és perquè dit així, qualsevol es despista. ¿I si els parlem d’aquella mena de fetitxisme que focalitza quasi exclusivament l’interès sexual en les aixelles de l’estimada? La cosa canvia i potser ja no els sembla una pràctica tan marciana. En fi, cadascú se sap les seves i el bo del cas és que nosaltres sabem ara les de Fiske Warren (1862-1936), el pare espiritual de l’Enclau de Sant Jordi. I les sabem gràcies a David Gálvez: avui arriba per fi a les llibreries La Torre dels russos, la seva tercera incursió en la ficció de llarg recorregut i demà  la presenta a la llibreria Documenta de Barcelona (a La Trenca haurem d’esperar fins al 2 de març). 

Però tornem a la maschalagnia, aquesta pintoresca pulsió. És possible que recordin l’anècdota que explicava Pere Canturri, que li havia sentit explicar a l’arquitecte Cèsar Martinell: si la torre dels russos es diu així és perquè els seus inquilins més assidus, com a mínim als primers anys de l’experiment utòpic en què va consistir la colònia georgista de Santa Coloma, posem que entre el 1916, quan es constitueix l’Enclau, fins a la primera meitat dels anys 20, van ser Nikolai Popov i la seva esposa. Doncs bé, segons Martinell, la Popova era lletja com un pecat. Tant, que els nois de la Seu, rústics com eren, li llençaven pedres quan baixava al mercat. Qui sap. En paral·lel, una de les moltes llegendes que circula al voltant de la Torre dels russos és que el bon Fiske es va acabar fugant amb la Popova. I Gálvez aprofita aquest burdo rumor per donar ales a un afer d’alta volada sexual del qual, com ja han vist, ens hem quedat amb la dèria que sentia per unes aixelles que feien aroma de napalm, diu. Maschalagnia. Sempre s’aprèn alguna cosa.

En realitat, la Popova no era russa, sinó nord-americana, es deia Ellen i de lletja, res de res, segons l’historiador danès que està investigant la portentosa vida de Popov i que és també un dels secundaris amb línia –moltes, de fet– que ensenya la poteta per la novel·la. I el més curiós és que Popov amenaça de robar-li a Fiske el plànol cada vegada que treu el nas. Pensin que estem parlant d’un pioner de l’aviació que va exercir també com a explorador àrtic i com a corresponsal de guerra. I a qui la Revolució del 1917 va deixar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Com el nostre altre rus honorífic, el gran Borís Skossyrref, d’altra banda.

Adverteix Gálvez, i és rigorosament cert, que molts dels personatges que pul·lulen per La Torre dels russos tenen una novel·la al darrere. La de Fiske, campió de tennis dels EUA el 1893, que va donar cinc vegades, cinc, la volta al món, i en qui Gálvez veu trets del gran Gatsby, l’ha escrit ell, i Popov la reclamava a crits. Però els altres Warren de la saga no es queden enrere: mirin Edward, un dels germans d’aquesta aristocràtica família bostoniana que s’havia enriquit fabricant. Format a Oxford, dandy, homosexual i col·leccionista d’art, el 1911 va adquirir a un antiquari de Jerusalem l’anomenada Copa Warren, una relíquia suposadament romana amb dues escenes homoeròtiques avui conservada al British Museum que ha generat una considerable literatura científica. Edward, Ned per als amics, i la Copa Warren tenen fugaces però sucoses aparicions al llarg de la trama, com també –i naturalment– la bella (i banyuda) Gretchen, l’esposa de Fiske, que va posar per a John Singer Sargeant, el gran retratista nord-americà del tombant de segle.

També hi ha els cameos, probablement el millor de tot, i això és molt dir en una obra que és com una nina russa, que a cada capítol obre una o unes quantes vies fins aleshores inesperades. Hi ha per exemple el (fals) rus Sodov, en qui fàcilment reconeixeran el nostre últim home del Renaixement. La Torre dels russos, en fi, és com diu el mateix autor una col·lecció de peces, de fragments, de sèries que posats un darrere l’altre van adquirint sentit. Hi ha les dèries clàssiques de Gálvez, començant per les etimologies i els excursos més o menys pertinents. Però no és, adverteix ell mateix, una novel·la. De fet, podria ser una molt particular forma de quest, amb Fiske en el lloc del baró Corvo: “En realitat, no crec que hagi escrit cap novel·la. Si t’hi fixes bé, tot el material que tinc és molt fragmentari, hi ha línies, sí, hi ha personatges i hi ha indicis de trames, però no soc un constructor de novel·les. Soc un escriptor de distància curta. Relats com a molt. El que s’allarga massa m’acaba avorrint”.

No li esmenarem la plana. El que sí que hem de dir és que amb La torre dels russos torna el gran Gálvez de Cartes mortes, amb què està estretament emparentada, i en certa manera el de Res no és real, amb què d’altra banda no té absolutament cap afinitat, ni temàtica ni estilística.