Els nostres viatgers vuitcentistes van deixar retrats contraris dels natius amb què van anar ensopegant. D’un costat tenim el britànic Bart Kennedy, de visita el 1901, va quedar molt favorablement impressionat per la formidable humanitat de Miquel Calones, l’amo de l’hostal de Soldeu on fa nit: “L’home més imponent que he conegut: sense ser gaire alt, fa la impressió de ser un gegant i està dotat d’un rostre a la vegada noble i senzill”. Ho diu al capítol andorrà d’A tramp in Spain. Molts pocs anys després, Jean-Auguste Brutails descrivia l’espècimen local com un home “de talla petita i aspecte fràgil, nerviós i resistent”, i potser per comensar afegia que també el considerava “hospitalari, discret i prudent”. I una mica abans que tots dos, el també britànic Harold Spender es quedava a gust (Through the High Pyrenees) i descrivia els veïns de Soldeu -els primers natius amb qui es topa en el seu periple andorrà, el 1896- sense cap engruna d’empatia: “Les maneres, descorteses; el vestuari, brut i descurat; l’actitud, deixada i indolent”. Potser sí, però, ¿a qui creiem: a Kennedy? ¿A Brutails i a Spender?

Per desfer l’empat hem anat a trobar la nord-americana Lucia Purdy, que va publicar al número de juny de la revista Harper’s Magazine un reportatge de títol gastadíssim, A Hidden Republic, que deixa la sensació d’oportunitat perduda però que en canvi està il·lustrat amb una sèrie de raríssims dibuixos al carbó d’autor -llàstima- desconegut. El trobaran a la Biblioteca Nacional, que acaba d’incorporar a més el número de juny del 1902 de la revista espanyola Hojas Selectas: en reprodueix les il·lustracions i les acompanya d’un article que sona a refregit històrico-costumista, d’aquells que els periodistes de l’època -i alguns d’ara- perpetraven sense sortir de la redacció. Els esbossos són el millor amb diferència de la desena escassa de pàgines, perquè el cert és que Purdy és més aviat lacònica. En canvi, i a diferència d’Spender, Brutails i tants altres abans i després que ells -els Regnault, Vuillier, Cunninghame, Wright i Halliburton- Purdy es deixa enlluernar pels encants del personal natiu ambqui es va topant, especialment dels dos guies: Pepe Moles i Juan Arajol -el segon Cisco de Sans.

El primer, que la recull a Porta per acompanyar-la a lloms de la mula Gallen (!) fins a Soldeu, el descriu com un home adornat per una “curiosa barreja de franquesa, reserva, honestedat, astúcia i prudència que hauria pogut trobar en el típic habitant de Nova Anglaterra [a l’extrem nord-est dels EUA]: d’aquí que des del primer moment m’hi sentís com a casa!” Tampoc no estalvia elogis quan parla del Cisco, que s’acaba de casar amb Antònia i que acaben d’arribar del vioatge de noves a... Puigcerdà! “Els vaig estudiar amb curiositat, i hauria resultat impossible trobar espècimens més purs de l’antiga raça andorrana; Juan era un hjome honest i capaç, una de les persones més respectades del país, tenia la musculatura d’un bou, uns ulls foscos i brillants, i l’expressió franca que només es troba en les homes de naturalesa expansiva”.

Oportunitat perduda

La llàstima és que tan bona impressió no es traduís en un relat prolix i detallat. Al contrari: Purdy comença bé -diu que deixa Porta perseguida per una corrua de xavals que no es volen perdre l’espectacle d’una noia “que encara té totes les dents al seu lloc”- però a l’hora de la veritat passa com un llamp per l’hostal de Soldeu -hi cita Rosa, “la padrina més alegre que et puguis imaginar”, però no el Calones, que hi farem- i s’atura breument a Mirichell (sic), “minúscula capella que semblava haver estat llançada entre les roques”, per admirar-ne es exvots -li fan una mica d’angúnia. Despatxa telegràficament les Bons -“Una torre diuen que aixecada pels moros, amb l’església adjunta i un conjunt de construccions psades sobre les pedres que dominen una vall estupenda”- i quan arriba a la capital, puja a la torre -¿de Sant Esteve?- i tot el que se li acut dir és que el que veu li recorda a un poble de joguina.

Segueix una altra visita llampec a la Casa de la Vall, que -diu- “té com a atractiu principal un bagul amb sis panys de ferro que només poden obrir els personatges prominents de les sis parròquies”. No veu ni la cuina, sembla. L’endemà s’escapa a Escaldes -Hot Springs, en diu, i la veritat és que sona bé-, hi veu les dones que fan la bugada amb l’aigua calenta que surt de les pedres -¿la font del Roc del Metge?- i relata l’única anècdota genuïna de tot el periple: a Purdy se li havia posat entre cella i cella comprar una de les cèlebres flassades de llana que li han dit que es confeccionen a Hot Springs. Se lendurà, però després d’una gran decepció pel que considera una traïció a l’ideal del natiu que s’ha construït gràcies a Moles i al Cisco: “El treballador del molí es va adonar de seguida de la meva confusió amb el canvi de pessetes i francs, i va més que doblar el preu de la manta vermella que li vaig comprar”. ¿Els sona?

El viatge, en fi, conclou amb una escena naturalista i ben poc compassiva a compte del “vell mig cec i sonat” que feia de carter: “Vaig decidir deixar per a més endavant la idea xd’escriure als meus amics de París”. I dit això, se’n torna cap a Soldeu, l’Ospitalet i Acs. Adéu, Lucia, adéu.