“El Born de la Seu”

La intenció era instal·lar una caldera de biomassa per a l’edifici del centre cultural Les Monges i l’escola Pau Claris. Però van ensopegar amb una part de la Seu d’Urgell medieval, una troballa inesperada que ha localitzat un barri menestral molt dinàmic entre els segles XIII i XIV i amb relació comercial amb Andorra, com proven els testimonis materials exhumats, abandonat durant la tremenda epidèmia de pesta negra que va acabar amb tres quartes parts de la població de la ciutat i recuperat allà per finals del segle XVI o principis del XVII: d’aquesta època es conserva el paviment  del que podia ser una plaça o el pati d’una casa. Una troballa que el vicealcalde, Francesc Viaplana, mig en broma ha batejat com “el Born de la Seu”. I per què no?

Picapedrers, espasers, perpunters, és a dir, artesans que construïen armadures de les que es porten sobre una cota de malla, oficis molt especialitzats i que convivien amb d’altres de més habituals, com els que treballen la ceràmica. També molts oficis relacionats amb la carn i el cuir, en aquest cas, amb una matèria primera que subministrava Andorra. Aquest era el barri menestral baixmedieval, que devia estar actiu entre el 1250 i 1350, amb què va ensopegar sobtadament l’arqueòleg Òscar Augé en realitzar una intervenció preventiva. Cap indici previ, ni documental, que el situés: se n’intuïa l’existència però no on estaria situat, aclareix el medievalista Carles Gascón.

Seguir excavant
És una trobada llaminera per als historiadors, però sobretot per als del ram d’Augé, que ha recordat que una ciutat “amb quasi dos mil anys d’història a penes és coneguda des del punt de vista arqueològic”. Ara ha quedat al descobert aquesta “petita porció de la trama urbana medieval” que previsiblement s’estén sota el paviment i edificis de la ciutat: per esbrinar més l’ajuntament es compromet a prosseguir les intervencions arqueològiques. També a museïtzar quan arribi el moment. Per ara la intenció és difondre la troballa, en xerrades com les del cicle Parlem d’història. El jaciment, de moment, es perfila ja com “bastant únic en el context pirinenc”, assegura l’arqueòleg.

Tornem a les restes exhumades. Un palimpsest, explica Augé, és a dir, un conjunt de capes successives d’ocupació humana. La més profunda, extensa i interessant, es correspon amb el període baixmedieval: un carrer que transita d’est a oest, flanquejat per restes de les façanes del que es presumeix que eren els tallers dels artesans. El supòsit dels oficis es fonamenta en les restes trobades: en el cas de la ceràmica, peces molt similars a les que també han sortit del jaciment de la Roureda de la Margineda, algunes vingudes de punts tan allunyats com la ciutat valenciana de Paterna. Augé apunta a una importació de materials realitzada des de la Seu i de la qual l’Andorra del moment se n’aprofita, comercialment parlant. Del dinamisme econòmic del barri dona pistes el creixement que l’ull expert visualitza en la fesomia del carrer, que s’amplia en lapses no més grans d’una generació.

Després vindria la tremenda epidèmia de pesta. Va reduir de 400 a 100 les cases habitades a la ciutat, segons les xifres que aporta Gascón. En cent anys, això sí.  La població es devia contraure, retrocedir cap al centre de la ciutat, despoblant aquesta zona. No seria fins a finals del segle XVI o principis del XVII que hi tornaria. El vestigi d’aquesta recuperació és el gran pedrís, la gran plaça, pavimentada amb còdols de riu. És perfectament visible la línia diagonal que podria ser ornamental o bé el lloc per on es canalitzaven les aigües de pluja. “No hem estat capaços de trobar cap fase intermèdia”, ha adduït l’arqueòleg en la presentació del jaciment, i en això es basa per generar la hipòtesi dels decennis d’abandó.

Molts vestigis hauran desaparegut, presumiblement, amb la construcció al segle XVIII del convent, en aquest terreny cedit a la Companyia de Maria. No obstant això, la continuació i ampliació de l’excavació podria acabar trobant la segona muralla de la Seu, la muralla exterior, que probablement protegia aquell barri. Una construcció que Gascón pensa que no deu estar pas gaire lluny de l’actual tancament del pati del centre cultural Les Monges.