Patrimoni conserva una formidable col·lecció de reliquiaris, evangeliaris, escapularis i amulets procedents de Casa Rossell. ‘Protegien’ les dones i els nadons de la família contra malalties i morts prematures i reflecteixen una religiositat popular i sincrètica.

Mesos enrere els parlàvem de l’arsenal carlí procedent de Casa Rossell –desenes de pistoles, pedrenyals, mosquets i fusells, i prop de tres milers de documents– que es conserva als dipòsits de Patrimoni al Rosaleda. Doncs bé: l’altra cara de la moneda és la formidable col·lecció d’escapularis, reliquiaris, evangeliaris i amulets d’aquest mateix origen, una vuitantena de peces dels segles XVIII i XIX que protegien (suposadament) les dones i els nadons de la família contra malalties i morts prematures, i que reflecteixen a més una religiositat sincrètica, que combina elements i simbologia pròpiament cristianes amb pràctiques i creences seculars, molt probablement reminiscències paganes.

Les estrelles de la col·lecció, que protagonitza la Peça del mes de Patrimoni, són els anomenats cinturons de batejar, una filera d’amulets, reliquiaris i evangeliaris units per una cinta de seda que es penjaven al coll o la cintura de les criatures per protegir-les contra les malalties infantils. Recordin que l’anomenat Antic Règim demogràfic, llarguíssim període de la història humana que es va allargar fins als inicis de la industrialització, entre finals del XVIII i primera meitat del XIX, es caracteritzava per unes altíssimes taxes de natalitat i de mortalitat, especialment la infantil, i que l’esperança de via per als nostres rebesavis era de 39 anys (elles) i 41 (ells), segons l’Estudi demogràfic de l’Andorra moderna, i la monumental (i incomprensiblement inèdita) investigació liderada pel demògraf Valentí Gual.

Morir de nen era habitual. S’entenen, per tant, les precaucions que prenien les famílies, incloses les d’una certa posició com eren els afortunats fills de Casa Rossell, per protegir la descendència, encara que el remei fos tan dubtós com un cinturó de batejar, que la família conservava d’una generació a la següent. La principal preocupació era el mal d’ull, que atribuïa a certes mirades el poder de fer emmalaltir a qui les rebia. La finalitat del cinturó era atreure les mirades potencialment malignes i evitar que clavés els ulls en el nadó. Les dones de la casa eren les encarregades de confeccionar tant reliquiaris com evangeliaris, escapularis i amulets, que tenien forma de coixinet de cosir o de canut per guardar-hi les agulles. Els elaboraven amb feltre, llana, vellut, sedà, cartró, paper i metall i els decoraven amb brodats d’or, plata i bronze i aplicacions de lluenteria. Autèntiques filigranes que a la funció profilàctica unien una intenció clarament ornamental i també utilitària, en el cas dels coixinets i dels canuts.

Els escapularis, amb la imatge de la Verge Maria brodada, eren símbols de devoció i a la vegada atreien la protecció divina, i consistien en dues peces de tela de forma triangular o quadrangular unides per cordons i cintes que es posaven al coll de manera que una part queia sobre el pit i l’altra, sobre l’esquena. Els reliquiaris eren una mena d’estoig, elaborat de nou amb tela i profusament brodat, on es conservaven glups, les relíquies d’un sant a qui s’atribuïen poders guaridors o profilàctics –pensin que amb tots els fragments de la Vera Creu que han arribat fins a nosaltres es podria plantar un bosc– i els evangeliaris eren una funda per conservar-hi un fragment de les Sagrades Escriptures, habitualment de l’evangeli de Sant Joan, que segons la tradició protegia contra els maleficis. I completaven el desplegament canuts per a les agulles i coixinets de cosir en forma de cistella, pera, guitarra, rombe, peix, ocell o ampolla que les dones portaven penjats a l’alçada del pit. Uns i altres es farcien d’herbes aromàtiques o serradures, i segons Violant i Simorra, les dones de les valls pirinenques completaven el vestit de festa amb escapularis ornamentals, que penjaven amb una cinta al coll o duien cosits a la cotilla. Imaginin la cara de sorpresa que se li podia girar a un hipotètic amant.

El tresor musical de Casa Rossell: tres guitarres del XVIII i un piano del XIX 

A més d’armes i amulets, els fons oceànics de Casa Rossell –11.500 peces datades entre el segle XVII i els anys 90 del segle passat– inclouen una col·lecció d’instruments històrics única al nostre país. Són onze peces, amb un saltiri, dos flautes travesseres, un flageleot d’origen nord-català, un acordió, un piano vertical francès de la casa Alphonse Blondel de la segona meitat del XIX i, atenció, tres guitarres, dues de barroques i una tercera de romàntica. La més antiga va sortir del taller del lutier barceloní Josep Massaguer, amb taller obert al carrer d’Escudellers entre el 1708 i el 1763. És un instrument construït amb fusta d’avet i de xiprer, que com la major part de les guitarres barroques tenia cinc cordes –no se n’ha conservat cap– i quatre trasts, decorada amb incrustacions de fusta, os i ivori. Fa una certa impressió pensar que la podria haver tocat Fiter i Rossell, que molt probablement la va tenir a les mans. La segona és un guitarró d’escola catalana, datat entre el 1760 i el 1780, que ha conservat una de les vuit cordes originals i decorada amb tremp de color negre i vermell. I l’estrella de la col·lecció és la romàntica, datada al segon terç del segle XIX i fabricada pel guitarrer Agustí Altmita, amb taula harmònica en forma de vuit, claviller de pal i divuit trasts, l’estructura típica de la guitarra francesa. S’ha conservat a l’estoig origina.