Semblaria mentida, però era encara una incògnita la procedència del granet amb què es va construir Santa Maria d’Urgell, la catedral de la Seu, una petita llacuna en el coneixement (o no tan petita) que ara sembla bastant resolta. Ho apuntava Carles Gascón en un dels seus passejos guiats per l’àrea del Baridà, dies passats, assenyalant un punt situat a prop dels Banys de Sant Vicenç en direcció a la Seu. Falta per confirmar-ho al laboratori (qüestió sempre de disponibilitat pressupostària, tot i que no es tractaria d’una suma elevada), però fins al lloc es va desplaçar Joan Barrera, que a banda d’alcalde és enginyer geòleg, per examinar in situ la morfologia del terreny, i seria del parer que, efectivament, aquell podria haver estat el lloc d’on es va extreure la pedra.
A favor de la hipòtesi, apuntava Gascón (i a l’equip implicat a resoldre aquesta incògnita hi ha més gent, com Alan Ward), estaria que és el punt des d’on semblaria més fàcil haver transportat el granet de tota la zona del Baridà, una àrea de sòls rics en aquest material: només cal caminar-hi una estona per adonar-se’n, sobre aquella sorra que no és més que granet desintegrat. Sent una pedrera tan propera al riu Segre, la idea més sucosa era pensar en el transport pel mateix cabal. Cosa impossible, és clar, perquè el pes de la pedra hauria enfonsat qualsevol intent de trasllat aquàtic. Això no obstant, el punt és prou proper a la ciutat com per pensar que es pogués haver fet el transport per terra sense excessives dificultats.
Una altra de les pistes que donarien solidesa a la hipòtesi és que al segle XVI, detalla l’historiador, es van signar acords entre els canonges de la Seu i el senyor d’aquelles terres, un dels Cadells, per extreure’n el granet amb què construir la sagristia. Reforça la idea que la pedra s’hauria anat a buscar al mateix lloc que els blocs de la catedral.
També la coloració de la pedra apunta en la direcció que sigui aquesta la procedència, més que punts més llunyans, com la Cerdanya o Andorra.
De les valls d’Andorra sí que sembla que va baixar el granet per construir Sant Serni de Tavèrnoles, apuntava Gascón. Tot i que en aquest cas, més que d’un transport específic, probablement els constructors haurien aprofitat molts rocs que baixaven arrossegats amb el pas del temps per la força de les aigües del Valira. De moment, no obstant això, és una altra hipòtesi.
El granet, recordava Gascón durant la passejada, era un material que amb la seva duresa i per com impressionava era molt apreciat per reforçar aquella idea del poder feudal.