“Estaràs content, aquest any no toca Joan Pera”. M’ho diu el meu amic Bru. Amb retintín, és clar. “Ja ho veurem al febrer això”, li contesto. Mirin, no tinc absolutament res contra del gran Pera, professional de cap a peus que en certa ocasió que li vam proposar d’entrevistar-lo com si fos Woody Allen, va dir que sí i ens va sortir una entrevista estupenda, com mai. Però la programació de la Temporada és com Atrapado en el tiempo: fa anys –vint com a mínim, per no remuntar-nos a la prehistòria– que va entrar en bucle i es limita a repetir-se de forma tediosa: la fórmula consisteix a agafar els noms més mediàtics de la cartellera barcelonina, si pot ser amb ADN televisiu, millor –aquesta edició, Joel Joan i Ramon Madaula, altres anys, Emma Vilarasau, Eduard Farelo, David Selvas i, és clar, Joan Pera–, amanir-ho amb una píndola contrastada (Yllana, Tricicle, Faemino y Cansado, Santi Millán) i afegir-hi alguna coseta més alternativa perquè no sigui dit (Tocar mare). Més la torna local, que de passada permet farcir calendari a un preu més que ajustat.
Naturalment, aquest teatre de vocació eminentment comercial és del tot legítim. El que caldria demanar-se és si aquests noms són tot el que ofereix l’escena catalana (i l’espanyola). Si és així, la creativitat hi brilla per la seva absència. També caldria demanar-se si programar temporades com aquestes és la funció d’un teatre públic. D’una banda, qui vol veure Pera agafa el cotxe i se’n va un dia a Barcelona, que és un pla sensacional. De l’altra, programar obres amb l’únic o el principal criteri d’omplir platea és esperable en un promotor privat. D’un de públic cal esperar que porti exactament el que no arribaria mai si ens moguéssim per criteris estrictament comercials. Els programadors s’escudaran en les consignes dels polítics de torn. I deu ser així. Però francament, per portar Pera, Madaula i Joel Joan no calen programadors. De fet, no cal ni teatre públic.
P. S. Un altre dia parlem de l’ENA, instal·lat també en el seu bucle particular. Com l’ONCA, ara que hi penso. Però ja estem desbarrant.