El Bull en temps de pandèmia

La Consòrcia de casats es va reunir ahir en el format d’emergència. El que sí que van tocar van ser les 214 campanades pels germans.

Ahir tocava Consell del Bull. Ja saben: la reunió anual dels germans de la Consòrcia de casats de la capital “baix la institució de Nostre Pare Carnestoltes”, que té lloc deu dies abans del Dimecres de Cendra des del febrer del 1776, que és quan es va estrenar aquesta venerable institució. N’hi va haver, sí, però com l’any passat va ser un consell estrictament testimonial, per mantenir viva la tradició i amb l’assistència de tan sols 5 dels 214 germans consorcis: el cònsol, Ramon Sasplugas; el segon cònsol, Josep Sansa; el secretari, Eduard Tomàs; el manador de vius, Gil Jordi, i el de morts, Miquel Armengol. Ningú més. Cortesia de la pandèmia.

Sasplugas confia que aquest sigui l’últim consell d’emergència: “És una llàstima però cal ser prudents encara, i no ens podíem arriscar a entaforar 214 persones a la Sala dels Passos Perduts”. Es van limitar a llegir l’acta del consell del 2021, a passar llista –rapidet, eren cinc–, a passar comptes i,  en fi, precs i preguntes. Ni es va decidir l’entrada de nous germans –que han de ser homes, casats, veïns de la capital, andorrans, apadrinats per dos germans i, atenció,  persona “de bona fama y bons costums, alegres y vulliciosos”, però tampoc no massa, perquè hi té vetat l’ingrés tot aquell que sigui “borratxó i escandalós, alborotadó i aucell de rapiña” (!?)– ni es van entonar les cançons de la germandat, ni es van ventilar les viandes que aporten els germans–, ni tampoc l’himne de la consòrcia que tanca la sessió, habitualment dues o tres hores després, segons la qualitat del gènere que aporta el proveïdor de vi. Sense profans ni molt menys premsa a la vista.

Així que va ser un consell semiclandestí, que va començar com és manat a les 17 hores, i després que el cònsol pronunciés la fórmula de rigor: “Campana tocada, porta tancada!” La porta de Casa de la Vall, és clar, que el dia del consell queda en mans de la consòrcia. El que sí que van repicar amb tota normalitat van ser les 214 campanades, una per cada germà viu, amb la campana de la germandat que es va estrenar el 2003. Les va tocar a mà Rafael Amat, consorci des del 1989 i campaner oficial des del 1996. Des del 2002, quan es va electrificar i informatitzar el campanar de Sant Esteve, tocava prement el botó. Ahir ho va fer excepcionalment de forma manual, així que ens vam enfilar amb ell fins al segon pis del campanar. La de la Consòrcia és una de les deu campanes de l’arxiprestal. Fa una mica més de mig metre de diàmetre, no arriba al cent quilets de pes, la va fondre el campaner càntabre Abel Portilla i atenció, només es fa repicar el dia del Consell del Bull. Ja no hi torna fins l’any següent. Així que la metralladora de repics d’ahir va ser absolutament excepcional.

Amat exerceix el càrrec amb legítim orgull i amb bona memòria. Fins al 2002, recorda, els repics de la consòrcia es feien sonar amb la Sant Joan, que és la més antiga de les campanes de l’arxiprestal: la van fondre el 1517, pesa prop de 200 quilos i és la padrina del tercer pis. El seu és un dels càrrecs oficials de la germandat. El més inquietant potser sigui el de manador de morts, que és l’últim germà a ingressar a la consòrcia: “Si n’hi ha més d’un en la mateixa promoció, li toca exercir a l’últim a casar-se”. I exercir vol dir en el cas del manador de morts escollir en cas de defunció d’un consorci quatre germans per entrar i treure el fèretre de l’església i dur-lo al cementiri.

És una de les escasses funcions de la consòrcia que han sobreviscut fins als nostres dies –altres eren l’ajuda mútua en cas de malaltia, necessitat o defunció–, al costat del dinar de la consòrcia, cada Dimecres de Cendra. Aquest any tocava el 2 de març i s’ha suspès, de nou per precaució. Però es poden fer el menú a casa i fer-se a la idea que estan al dinar dels casats. Sempre és el mateix: escudella de congre, amanida d’escarola, bacallà amb tomàquet i ou, i préssec en almívar. És l’únic moment que s’admet la presència de forasters –el mossèn i el síndic, i recordin que el dinar del 2019 va ser el primer a què va assistir una dona, la síndica Roser Suñé. Hi pot haver altres convidats, però si no ets consorci et toca dinar en taula a part, lluny dels germans.