A cent i pocs metres al sud de les primeres cases de Bescaran, al municipi de Valls de Valira, es dreça un campanar romànic imponent, de secció quadrada, amb tres nivells de finestres geminades a la part superior i una coberta piramidal de llosa que corona el conjunt. Es troba a tocar de la paret del cementiri i adossat als murs de l’antiga església de Sant Martí, avui en ruïnes.

Malaguanyada església, la vella de Sant Martí. Devia ser un gran exponent de l’arquitectura romànica comarcal que acabà ensorrada per l’abandó i la manca de manteniment a partir del trasllat de la parroquial a l’interior del poble, cap a principis del segle XIX. El testament de Pere Clergue, rector de Bescaran, redactat per ell mateix l’any 1218 ens permet saber-ne alguna cosa més. L’absis de l’església, orientat a llevant, acollia l’altar major. L’ara de l’altar tenia un reconditori on custodiaven les relíquies de sant Valentí. Què hi feien en aquella església? A saber... El cas és que aquest altar major estava presidit per unes pintures murals de l’estil d’aquelles que es conserven parcialment a Estamariu, amb un pantocràtor de mirada terrible que, més que prometre la vida eterna al més enllà, amenaçava a tot aquell que es desviés un sol mil·límetre de la doctrina amb les penes més espantoses de l’infern.

Festives, però poc
Prop de l’altar major, l’esmentat Pere Clergue havia erigit un altre altar en honor a la Mare de Déu, i imaginem que no hi devia faltar la preceptiva talla de fusta que, igual que les pintures i la relíquia, no han arribat als nostres dies. En aquells moments l’església ja tenia un porxo on es devien aplegar els bescarencs per tractar sobre els seus afers comunitaris, un espai vinculat amb el cementiri que envoltava el temple i on eren enterrats els veïns amb més recursos, començant pels senyors del castell de Bescaran, ubicat al capdamunt de l’actual nucli de població. Finalment, la porta d’accés sembla que s’obria al mur de migdia, segons es desprèn de l’ordre emesa l’any 1576 pel visitador del bisbe de la Seu, segons la qual, a banda de prohibir que es ballés i que es jugués dins del temple, prohibia també que homes i dones es barregessin durant la missa, i manava que les dones seguessin de la porta cap avall, cosa que ens fa pensar en aquesta ubicació lateral de l’accés, encarat al sud, cap a la llum del sol, per il·luminar l’interior del temple. I tot plegat d’acord amb unes ordenances que semblaven fruit d’una personalitat amargada i amb la voluntat d’amargar la vida a la resta dels mortals.

A diferència de la resta de l’església, i sortosament, el campanar de Sant Martí sí que s’ha conservat. Es tracta d’una estructura de secció quadrada, construïda amb posterioritat al temple. Romànic, amb decoració llombarda a base d’arquets cecs i amb finestres geminades, és un dels campanars medievals més reeixits de la comarca de l’Alt Urgell, sempre amb el permís del campanar circular de Sant Martí d’Ars, és clar.

Una mata d’herba al campanar
En funció de l’època de l’any, hom podrà observar que al capdamunt de la coberta hi creix una mica d’herba. Sembla que aquesta mica d’herba és una constant perquè va inspirar, en el seu moment, una contalla que ha fet famós aquest campanar arreu de la comarca, la història del ruc que hi van penjar perquè es mengés les herbes que creixien a la coberta. Lligat pel coll amb una corda, a mesura que la pujaven, la bèstia obria la boca i treia la llengua, delerosa de tastar aquell bé de Déu d’herbes que creixia en un indret tan capriciós, segons interpretaven els esforçats bescarencs. Però no era ben bé això: la bèstia va morir escanyada abans d’assolir el seu objectiu.

Aquesta i moltes altres dites d’aquest mateix calibre, poca-soltes i malintencionades, han escarnit els veïns de Bescaran durant generacions. Fins i tot Joan Amades recull, en el seu Costumari català, la fama de ser una mica curts de gambals, en una entrada de quatre pàgines dins de la seva obra enciclopèdica, publicada cap als anys 50 del segle XX, on recollia que aquesta fama s’havia escampat per Catalunya i que havia generat certa curiositat per conèixer el poble i els seus habitants. És difícil interpretar quin podria ser l’origen aquesta fama. Bescaran era una població d’alta muntanya relativament propera a la Seu. La vida hi devia ser molt dura i els seus veïns tan humils i modestos que, potser, quan baixaven al mercat de la capital de la comarca, eren rebuts amb l’altivesa d’aquells que tenien la butxaca més plena i la vida més fàcil. Qui sap si aquest seria el motiu de la fama dels habitants de Bescaran. Val a dir, però, que en alguna ocasió que, en el decurs d’una visita guiada al poble, he explicat aquesta dita –exercici de risc, certament– tots els presents han rigut amb esportivitat. Una dita, per cert, que d’alguna manera també forma part del patrimoni immaterial de la comarca. Perquè no s’ha dit mai que el patrimoni no pugui ser poca-solta.