El Carroi i altres quimeres telefèriques

El giny del Carroi serveix d’excusa a Enric Dilmé per repassar els primers i fracassats projectes de transport aeri entre nosaltres.

El telefèric del pic del Carroi, que va arrencar el 2013 i que la capital ha desenterrat del calaix de les quimeres a l’andorrana, serà, si arriba a bon port, el tercer del país després del Funicap (1998) i del telecabina de la Massana (2004). Tots dos com qui diu d’abans- d’ahir. Però la història del transport d’esquiadors per cable des dels centres més o menys urbans del nostre país fins a l’estació de torn va arrencar fa exactament 64 anys i va veure com fracassaven cinc prometedors, visionaris projectes abans que es concretés el del Funicamp.

Ho recorda l’arquitecte Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador. I resulta que el primer de tots porta dos cognoms que segur que els sonaran familiars: va ser Adolf Florensa, l’arquitecte del Rosaleda, que a mitjan anys 50 va projectar per compte de Pere Puigsubirà, el germà de Joan, el promotor de l’hotel, un fastuós hotel de muntanya que havia d’incorporar com a ganxo turístic un telefèric que connectés amb el llac d’Engolasters. Aquella idea no va passar del plànol, però en canvi sí que va prosperar un giny que cobria el mateix itinerari, que va obrir el 1956 i va funcionar fins a finals dels 80. Avui sobreviu reconvertit en escola d’hoteleria i apartaments, amb la característica rampa helicoidal exempta i com recorda Dilmé a cada nova campanya electoral ressorgeix l’original idea de recuperar la funció original.

Al telecabina d’Engolasters li va seguir el del Pic Ramonet, una pensada  no menys visionària de Bartomeu Rebés, que es va associar amb el promotor de l’avinguda de la Llum barcelonina, Jaume Sabaté, per aixecar un complex comercial a l’actual plaça Rebés i que per la banda de la vall connectaria amb Prat Primer, Perafita i la vall Civera. Amb la mala fortuna que quan es van obtenir els permisos de tots els propietaris dels terrenys on havien d’aixecar-se les pilones del giny va esclatar la guerra de les ràdios, la frontera hispanoandorrana es va clausurar durant un any i el projecte de telefèric, projectat per l’arquitecte Sostres, se’n va anar en orris.

Era el 1958, i perquè la capital tornés a somiar a ser peu de pistes van haver de passar tres decennis, fins que el 1987 Ricardo Bofill planegés unir amb un telefèric que havia de sortir de la plaça del Poble, passar per un utòpic complex turístic a la Comella, i desembocar als camps de neu de Prat Primer, Claror i Perafita. També es va quedar al calaix. I per acabar, la góndola de la Rabassa, projectada el 1998 i que hauria sortit del Prat Gran de Sant Julià, direcció les feixes del Rabató i amb destí final a la Rabassa. S’imaginen, si disposéssim avui d’aquests quatre telefèrics en actiu?