El cas Peacock, reobert

Una tesi de l’Autònoma de Barcelona investigarà la dentadura del cadàver exhumat el 2017 al cementiri de Soldeu.

Se’n recorden, oi, del cas Peaock? Sí, home, Charles B. Peacock, l’aviador nord-americà que formava part de l’expedició que el 8 de novembre del 1943 va arribar a la casa Calbó de Soldeu. Ell no, perquè, exhaust, s’havia quedat enrere, tal com explica un dels seus companys d’escapada, Vincent Cox, en l’informe reglamentari que va haver de deposar davant dels serveis d’intel·ligència ianquis una vegada arribat a la Gran Bretanya. El cos de Peacock mai va ser recuperat, Claude Benet sospitava que podia ser el d’un home d’entre 35 i 40 anys “muerto de muchos días” que, segons el llibre d’òbits de Canillo, va ser recuperat a la zona de les Marrades Mortes el setembre del 1953, i el 2017 Velles Cases i Regirarocs van impulsar una campanya arqueològica a la fossa comuna del cementiri de Soldeu, on s’inhumaven els cossos dels morts que el desglaç feia emergir a les muntanyes, per localitzar les restes de Peacock.

Doncs bé, el que hi va aparèixer no va ser l’aviador nord-americà, sinó el cadàver anònim que segons l’antropòloga forense catalana Núria Armentano correspon a un home d’aproximadament 35 anys, que amb prou feines fregava l’1,70 d’alçada. Peacock havia nascut el 1914 a la localitat de Morristown (Nova Jersey) així que el 1943 tenia 29 anys. Però és que a més feia 1,76 metres i sobretot, sobretot, li faltaven tres peces dentals (un molar i dos premolars, per concretar, segons la fitxa mèdica que en conserva l’exèrcit nord-americà)mentre que l’individu exhumat a Soldeu va aparèixer amb una pròtesi que Peacock no hauria d’haver dut.

No era Peacock, tot i que els objectes que van ser recuperats juntament amb les restes (botons, sabates de muntanya, un impermeable com els que utilitzaven els aviadors ianquis i una moneda de 5 cèntims de franc) semblaven suggerir que la pista era la bona. Però si no era Peacock, qui era? Aquest enigma col·lateral, tan fascinant com el primer, ha obsessionat l’arqueòleg Gerard Remolins des d’aleshores. I també Armentano, que dirigirà, juntament amb l’odontòloga forense Anna Hospital, que també va examinar les restes de Soldeu, la tesi doctoral d’un estudiant de màster de l’Autònoma de Barcelona que investigarà la singular pròtesi dental del difunt anònim. Singular, diu Remolins, perquè es tracta –glups– de tres ponts d’or d’un aparent origen alemany, potser d’Europa de l’Est. L’estudi permetrà determinar-ne amb precisió l’origen, espera, i la dentició ha de proporcionar informació sobre l’alimentació i patologies de l’individu, així com afinar-ne l’edat.

On ets, Peacock?

És clar que Remolins ja ha elaborat un parell d’hipòtesis per mirar de posar-li cara i nom a l’home de Soldeu: la més obvia que es tracti d’un evadit jueu, com n’hi va haver tants altres. La segona, més sensacional, és que fos un dels nazis de segona fila que amb la derrota de Hitler van fugir pels Pirineus en direcció a l’Espanya franquista o, millor encara, l’Amèrica del Sud. Un episodi poc i mal estudiat. I una tercera, potser la més prometedora: que les restes corresponguin a Pol Carlos Tricosche, que el 14 de gener del 1944 va rebre “sepultura eclesiàstica” a Canillo, segons el llibre d’òbits, que també en consigna el lloc i la data de naixement: Saint Juste-sur-Loire, el 1918. La pista que avala aquesta hipòtesi és que les botes recuperades a la tomba del fals Peaock corresponen a un model militar que als anys 30 i 40 fabricava l’empresa Charrel, amb seu a la localitat de Le Grand-Lemps. Tot plegat, Saint Juste-sur-Loire i Le Grand-Lemps, en un radi d’unes poques desenes de quilòmetres. La llàstima és que el tal Tricosche sembla no haver deixat rastre als arxius de Saint Juste-sur-Loire. Això, si no es tracta d’un nom fals, que és, admet Remolins, una possibilitat.

La tesi de la UAB hi aporta potser una mica de llum. Però queda l’enigma primigeni: si no és a Soldeu, on és, Peacock? Una opció és que fos enterrat a la part del cementiri que no va ser excavada el 2017. Hi havia d’haver una segona campanya, que va quedar en l’aire a causa e la Covid. Però també cap la possibilitat que el cos quedés abandonat a la muntanya. Benet i Remolins ho creuen factible i per això van recórrer l’estiu passat els camins que des del port d’Incles es dirigeixen cap a Soldeu sense trepitjar el fons de vall, per la part de l’Estany Baix, Siscaró i Juclar. Sense èxit. Però ho tornaran a intentar l’estiu que ve a partir de les fotografies aèries de la zona que l’exèrcit nord-americà va fer el 1948 i el 1972 i on és possible seguir, diu, el traçat de possibles vies d’alta muntanya de pas més o menys freqüent: “El repte és enorme, però no ho descartem”. Força i honor. Peacock bé es mereix l’esforç.