El català, més ‘propi’ que ‘matern’

Vagi per endavant que els resultats de la cinquena onada de l’enquesta d’usos lingüístics, sobre una mostra de 727 persones que van ser contactades el juny del 2014, ja s’havien avançat el juliol de l’any passat, així que el que ahir va presentar la ministra de Cultura, Olga Gelabert, era la publicació de l’estudi en format paper, d’altra banda un luxe –aquest del paper– al departament. Les conclusions, això sí, no per conegudes són menys suculentes. La primera de totes, i que permet a la ministra dibuixar un “escenari més favorable” que l’anterior onada, és que el percentatge de persones que té el català com a llengua materna –és a dir, la llengua en què s’aprèn a parlar– va passar del 29% el 2009 al 40% el 2014. Un salt significatiu que per poc no arriba a sorpasso: el cas és que el castellà conserva en aquest apartat i en aquesta mena de competició lingüística en què consisteix l’enquesta la primera posició. Per poc, això sí, perquè el 44% dels enquestats el té com a llengua materna: exactament el mateix percentatge que fa un lustre.

La sorpresa salta en la categoria de l’anomenada “llengua pròpia”, tan grata a certa sociolingüística i que es defineix com la llengua amb què s’identifiquen els enquestats. Aquí els resultats del 2014 són per primera vegada favorables al català, considerada la llengua pròpia pel 50% dels enquestats: deu punts més que el 2009. El castellà, per la seva banda, experimenta un retrocés paral·lel: el 2014 era la llengua pròpia del 36% dels enquestats, set punts menys que en l’anterior onada. El que és pintoresc del cas és que per arribar a aquests resultats un bon grapat de persones de llengua materna castellana s’ha decantat en canvi pel català com a llengua pròpia. També guanya el català en l’apartat dels usos lingüístics: continua sent, amb un 47% del temps –cinc punts més que el 2009–, la llengua “més utilitzada” en el conjunt dels àmbits considerats: el domèstic, els amics, l’escola, la feina, l’administració i l’empresa. Ara ja una distància considerable del castellà, que baixa del 41% del 2009 al 37% del 2014. De la combinació del coneixement i de l’ús de les llengües surt finalment l’anomenat “indicador lingüístic”: una categoria en què per primera vegada el català, amb un 58%, supera ni que sigui per poc el castellà, que es queda en un 56%.

Aquest escenari “més favorable” té, és clar, un revers. Gelabert ho va dir clarament: “Els percentatges d’ús del català en contextos menys formals són poc esperançadors” ¿Quins són aquests contextos? Els grans magatzems i la restauració. Aquesta última serà la destinatària de la pròxima campanya de Política lingüística. A la tardor.