Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Fontbernat, biografia, Esculies, Irla, Tarradellas, Glossari, Radio les Valls, Sud Radio, Casademont
Andorra, Fontbernat, biografia, Esculies, Irla, Tarradellas, Glossari, Radio les Valls, Sud Radio, Casademont

El català que no volia ser un rus blanc


Escrit per: 
A. Luengo / El Mestre Fontbernat, retratat cap al 1975 al seu domicili de l’avinguda Meritxell, a la capital (Foto: J. F. Garbí / MFH)

Joan Esculies reconstrueix a ‘Josep Fontbernat. Conseller de Tarradellas’, la trajectòria de l’autor del ‘Glossari’.

Som al 1954 i resulta que Andorra s’havia convertit en un racó “franco-espanyol” on “res no és andorrà”: ni les escoles, ni els correus ni molt menys Radio Andorra, que segons ell “embruteix la gent, s’ha transformat en una ràdio castellana, madrilenya, andalusa...”. Encara més: “Aquí la gent s’ha enriquit. Han bastit cases enormes i de mal gust. Hi ha més automòbils que a Nova York, en proporció, però la qüestió moral, espiritual, intel·lectual, ha retrocedit. La gent només llegeix diaris espanyols, els pocs llibres enverinats que Espanya envia aquí, i la invasió murciana ha començat”. Conclusió: “Si Andorra no es retroba –es retrobarà, n’estic convençut– corre el perill de ser castellanitzada com el corre igualment la nostra Catalunya”.

Aquest és el tètric diagnòstic que Josep Fontbernat (Estanyol, Girona, 1897-Andorra la Vella, 1977) li dibuixa a Pau Casals en una carta firmada el 26 de març d’aquell any. Feia sis mesos que s’havia instal·lat al Mirador de la capital –després es mudaria al pis del número 22 de l’avinguda de Meritxell que seria casa seva fins al traspàs– amb l’encàrrec d’explorar les possibilitats d’obrir-hi una emissora en nom de Sofirad que li fes la competència a Radio Andorra. D’aquí, potser, la desoladora visió que tenia de l’estació de Trémoulet. Havia acceptat aquella feineta com una sortida temporal a l’extrema precarietat econòmica amb què sobrevivia a París, però al final el Mestre Fontbernat es va quedar per aquí baix per sempre.

En coneixíem, en fi, el seu paper com a dinamitzador cultural al capdavant dels Cors Andorrans, així com el del pioner de la ràdio en català a la postguerra amb els cinc minutets del Glossari que des del 1959 i fins al 1976 va presentar a Radio les Valls –després Sud Radio–i que Editorial Andorra va reeditar el 2011 en un suculent volum. També, el protagonisme als Fets de Prats, que ell mateix va explicar a La batalla de Prats de Molló. Però si en tornem a parlar avui i aquí és perquè l’historiador català Joan Esculies acaba de reconstruir la biografia del nostre home d’avui a Josep Fontbernat. Conseller de Tarradellas (Fundació Josep Irla), un patracol que presta especial atenció als anys de l’exili –del segon exili, perquè Fontbernat ja s’havia exiliat el 1918 a Tolosa, en desertar del servei militar– i que parteix per primera vegada de la correspondència fins ara inèdita que es van creuar amb Josep Tarradellas.

Són vuit centenars de cartes que segons Esculies constitueixen una mena de dietari personal –que Fontbernat no va escriure mai– en què conviuen les intimitats i les misèries de la vida quotidiana amb les dissertacions i els consells d’ordre polític que es permet fer-li al futur president de la Generalitat. És una correspondència asimètrica, perquè el 90% de les missives són de Fontbernat, amb un valor doble: d’una banda, la trajectòria del Mestre Fontbernat és en opinió de l’autor representativa de la de centenars de personatges que havien tingut un cert paper en la vida política i cultural de la República i a qui l’exili va condemnar a l’ostracisme i a la invisibilitat pública.

Fontbernat, diu Esculies, “potser no era un polític de primera fila però sí un músic conegut, un agitador que en l’exili occità es va adonar del paper que podien tenir els cors en la difusió dels seus ideals catalanistes, i un activista que se sentia a gust en els mítings”. La seva dèria era no convertir-se en una mala còpia d’aquells russos blancs –nobles, militars i professionals prominents– expulsats per la revolució bolxevic i que van acabar a París fent de taxistes i mainaderes: “Ell, no: es mirava cada dia al mirall i s’hi reconeixia com el Mestre Fontbernat que havia sigut. Deia que només sabia dirigir cors i orquestres, i escriure articles; no es veia com a oficinista i comerciant”. Això el va condemnar a una absoluta precarietat –“Dec quatre mesos de pis, uns 30.000 francs, i anem materialment despullats i descalços”, li diu el 27 d’octubre del 1954– i de passada, a instal·lar-se a Andorra.

Però Conseller de Tarradellas aporta llum sobre algunes de les llegendes que el mateix Fontbernat –diu Esculies– va alimentar en aproximacions biogràfiques com L’home d’Els Cent Homes, on el periodista gironí Emili Casademont sosté que el nom de Fontbernat va arribar a sonar com a substitut d’Irla al capdavant de la Generalitat i que havia estat a punt de ser alcalde de Barcelona. L’únic cert, en matèria de càrrecs oficials, és que va ser el primer (i únic) director de la radiodifusió de la Generalitat, que va somiar en algun moment a convertir-se en ministre del govern de la República a l’exili, i que es va postular (sense èxit) com a secretari general de la presidència de la Generalitat. Pretensions que no hem d’interpretar com a exercicis de vanitat, conclou, sinó com l’intent de reivindicar-se com el Josep Fontbernat d’abans de l’exili i de no resignar-se a la trista condició de rus blanc a la catalana.

“Aquí tinc la sort de poder anar amb espardenyes”

A banda del sensacional àlbum fotogràfic que l’acompanya, Conseller de Tarradellas combina –com ho fa la correspondència inèdita que li serveix de fonament– l’alta crònica política amb la grisa realitat d’un exiliat que lluita per sobreviure. Així, assistim des de primera fila al laberíntic i pelet maquiavèl·lic pla teixit per Tarradellas per ser escollit com a president de la Generalitat en substitució d’Irla, per davant de Pi i Sunyer, Nicolau d’Olwer i Bosch i Gimpera –Pau Casals, que era el candidat ideal, s’havia autodescartat– i un nomenament que va agafar fins i tot Fontbernat per sorpresa. Políticament, Esculies el defineix com a macianista però no separatista perquè –com el mateix Tarradellas– postulava de forma pragmàtica el retorn de l’estatut d’autonomia del 1932: “No com a límit, però sí com un punt de partida, a diferència de l’autodeterminació o la república federal, inviables en aquells moments”.

Pel que fa a l’àmbit domèstic, el volum explica els motius exactes del desembarcament andorrà de Fontbernat –l’encàrrec d’obrir una emissora per compte del ministeri de Foment francès– i de les seves penúries econòmiques, que intentarà resoldre amb col·laboracions periodístiques –a la revista Radio 54– i la representació comercial de discogràfiques com La Voix de son Maître i Pathé-Marconi, i amb projectes més o menys quimèrics com ara una llibreria catalana amb la complicitat d’Hachette. Les referències a la precarietat econòmica són constants –“Vaig mal vestit perquè aquí tinc la sort de poder anar amb espardenyes i amb cos de mànigues”, diu el 17 de juny del 1954– i va somiar una Cantoria de la Verge de Meritxell i un visionari Cor Nacional d’Andorra. Al final van ser els Cors Andorrans.

Andorra
Fontbernat
biografia
Esculies
Irla
Tarradellas
Glossari
Radio les Valls
Sud Radio
Casademont
Número de vots: 211
Comentaris: 1

Comentaris

Durant els anys seixanta el "Glossari andorrà" entrà diàriament a les llars andorranes. I és que el Mestre Fontbernat fou un cronista de la realitat andorrana del moment, sense oblidar mai les seves arrels gironines.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic