Feia dos anys que l’esperàvem. O deu, si comptem des que els historiadors gironins Joan Bosch i Francesc Miralpeix es van plantar per aquí dalt a inventariar el nostre patrimoni modern. I per modern hem d’entendre l’art –bàsicament retaules, però també teles, fustes i baldaquins– dels segles XVI, XVII i XVIII. És a dir, el que correspon el Renaixement i al Barroc, els dos períodes que han quedat històricament a l’ombra del refulgent romànic. Bosch i Miralpeix s’hi van posar el 2008 i van dedicar dos cursos a buscar el rastre documental de tot aquest patrimoni. El resultat va ser espectacular, perquè van posar nom a un grapat de patums fins aleshores anònimes: assenyaladament, els mestres de Canillo (Miquel Ramells), Ansalonga (Jeroni d’Herèdia) i Pal (Isidor Clusa). N’hi ha una còpia, que només es podia consultar (però no fotocopiar) a la Biblioteca Nacional. Tres anys enrere el ministeri els va encarregar de completar la recerca acabant de buidar els fons documentals pendents a l’Arxiu Nacional i als arxius departamentals de Perpinyà, i es veia venir que tot això acabaria en una publicació de veritat: serà L’art de l’època moderna a Andorra (segles XVI-XVIII) i mesos enrere la cap de Restauració, Berna Garrallà, augurava “sorpreses”, amb noves atribucions i revisions d’alguna de les inicialment proposades. El patracol inclourà la fitxa de cada peça i un estudi introductori que contextualitzarà les obres en el seu temps i n’explicarà la naturalesa, funcions i usos bàsicament religiosos.
