Disculpin que ens posem pelet necròfils, però ho porta l’aire d’aquests dies, ja saben. En fi, que un sempre havia pensat que, posats a morir-se, quina sort que t’enterrin sota una estela de pedra bascòfona al cementiri navarrès de Burguete, o al cementiri de balleners de Gomsoy, que li agrada tant al meu amic David que fins i tot li ha dedicat un relat de Succedanis d’eternitat. Per culpa d’aquell poema de Gombrowicz. Ja saben: “Ya no veré, jamás, jamás, sin duda, ni la mar ni las tumbas de Lofoten”. Llegeixin-lo. Però desconec si un pot triar lliurement cementiri, i menys encara quan ets mort. Ho dubto. Més domèstic, tampoc és poca cosa el de Santa Coloma, a la sagrera de davant del temple, on queden només dues o tres creus de ferro, diria que anònimes, però on el meu amic Gerard, que hi va excavar fa uns anys, diu que hi poden descansar desenes, qui sap si centenars de colomencs. Penseu-hi un moment, si un dia d’aquests hi aneu.

El que no podia sospitar és que existeix el cementiri ideal, el lloc on donaria gust descansar per a l’eternitat si no fos pel petit inconvenient que als morts, això, tant els dona. I que sense saber-ho, ni tan sols intuir-ho, hi hem passat pel davant tots, vostè i jo, unes quantes vegades. Com tantes altres estructures arquitectòniques que mirem sense veure-les, qui ens hi ha fet caure de nou és Enric Dilmé, una vegada més amb el barret d’historiador, que diu haver culminat el catàleg de la nostra gran arquitectura del segle XX amb Joan Rodón (Barcelona, 1956-2009), autor del cementiri nou d’Ordino. Una obra tan integrada en el paisatge –de fet, Dilmé considera l’arquitecte català com l’introductor del paisatgisme en aquest racó de món nostre– que amenaça de passar desapercebut, o que directament hi passa, fins que algú com el meu amic Enric t’obre els ulls i et diu: “Mira, això és més que un edifici: és una obra d’art”. Ha passat amb molts altres: recordin només els casos de Casal i Vall, tristament ensorrada, de la casa Farràs, a la Rotonda, i de la primera seu de Crèdit Andorrà, a Príncep Benlloch.

És en realitat el cementiri ideal? Les obres mestres de Rodón, de vida curta però intensa i fructífera trajectòria, són dues rehabilitacions: la de la Biblioteca de Catalunya –“com a usuari, no he conegut cap altra biblioteca amb la qualitat arquitectònica d’aquesta, i en conec unes quantes”– i la del Palau de la Generalitat. El 1981 va guanyar el concurs del cementiri d’Ordino amb un projecte que, diu Dilmé, “per primera vegada no s’imposa a l’entorn, sinó que s’hi adapta. I el repte no era fàcil: una antiga i escarpada pedrera als afores del poble no feia gens fàcil la solució”. La clau va ser, explica, concentrar els serveis en una peça octogonal a tocar de la carretera i anar-se enfilant pel pendent amb una sèrie de feixes connectades per rampes i escales fins a diluir-se en un l’entorn en un procés orgànic i on es van distribuint nínxols i sepultures.

El resultat és un cementiri no direm que acollidor, però que és als antípodes de l’hostilitat dels nínxols disposats en pisos i que hereta el caràcter íntim, domèstic, humà, dels cementiris de muntanya. Com conclou Dilmé, “tot un exercici d’adaptació i de sensibilitat gens habitual per a aquest tipus d’equipament i per a aquestes topografies”.

Rodón, en fi, també va firmar en la seva breu etapa andorrana l’efímera oficina de turisme d’Ordino, “un magnífic comunidor de fusta que volava sobre el riu”, que només va sobreviure un decenni abans de traslladada i reerigida, completament desvirtuada, al parc de Sorteny, i dos projectes que no van passar del plànol: un per al pavelló comunal que havia d’anar al solar on avui s’aixeca Caldea, i que Dilmé descriu com “una exquisidesa estructural que contrasta amb la solució guanyadora, una insípida caixa de formigó i coberta plana que anys després es va haver d’enderrocar per problemes estructurals”, i uns esbossos per a l’edifici de servei de l’estació d’Arinsal on portava fins al final l’ideari apuntat al cementiri d’Ordino: “Ja no s’adapta al paisatge, sinó que en forma part”.
En fi, que si mai tenen l’ocurrència de posar-se a buscar piset per a l’eternitat, facin una escapada fins a Ordino. Potser s’enduen una sorpresa.