Divendres a la tarda. Feia temps per anar a veure Dulce Pontes, perquè qualsevol moment és un bon moment per escoltar fado, i se’m va acudir de passar una estona a saludar el meu amic Charly. Hi anava amb excusa, i l’excusa és que el dia abans el meu amic Joan -tinc més d'un amic, ja ho veuen- m’havia posat el cap com un timbal parlant dels tebeos de la seva infància. Ja saben, la història aquesta del Capitán Trueno i El bólido flamíjero que ha explicat mil vegades però que cada vegada sembla la primera de totes, quan li comencen a brillar els ullets i te l’imagines de petitet escarxofat a la butaca de casa seva, a Palma, desxifrant el tebeo, i de sobte et veus a tu mateix fent cua a la parada de llibres de vell, quasi un parracaire, que hi havia en una cantonada del mercat del Ninot.

Tens 13 anys i hi has passat tornant del col·legi amb la idea de comprar un parell de números de El Coyote, en aquella edició plistocènica i grapejadíssima –autèntic paperback– que costava 15 pessetes. Si la setmanada t’arribava, potser queia un quadernet d’Hazañas Bélicas igualment magrejat, amb el soldat ianqui de Boixcar a la portada que només de veure’l ja salivaves. I els moments d’anar cap a casa amb aquells tresors a la cartera, degustant per avançat la imminent lectura, just abans de la consumació, eren els millors de la setmana.

Tot això, per culpa del Joan. Comprendran que se’m van posar les Hazañas Bélicas entre cella i cella. Volia tenir a les mans el que acabava de veure al Museu del Còmic. Posseir-lo, remenar-lo, flairar-lo. I l’única opció de tenir això i de tenir-ho ja en un país com el nostre era La Paperassa. Cal Charly.

“Bones, Charly, com va això?” “Com vols que vagi? Em foten fora”. El que ens faltava. Recordaran que ara fa un any el Charly va emetre un dramàtic SOS: buscava soci, o potser caldria dir-li mecenes, que volgués fer-se càrrec de La Paperassa a canvi d’una mena de vitalici, de tenir-lo a ell al capdavant del negoci “amb el benentès que després tot això seria seu”, deia. Després, ja saben, vol dir el que  vol dir. El Charly té 87 anys. El que aleshores era un toc d’alerta avui és urgent necessitat. La propietat vol recuperar per a ús propi el local de La Paperassa al carrer Isabelle Sandy d’Escaldes, i ell té tres mesos, tres, per buscar-ne un de nou. Està, com qui diu, a la pròrroga. I tot i que li ha posat l’ull a un altre local disponible que ha trobat a Encamp, la seva prioritat continua sent cedir La Paperassa a un particular o, millor encara, a una institució. “Així tindria temps de posar una mica d’ordre entre tot el material que he anat acumulant al llarg de més de trenta anys, i podria també exercir com a assessor”, diu, amb un optimisme que desarma. 

Jo no sé com acabarà aquesta història. Entenc que en aquesta cova d’Alí Babà que és La Paperassa hi ha andròmines tan heteròclites que és dificilíssim, per no dir impossible, aventurar quin valor –econòmic, sentimental– poden tenir els llibres de vell, les revistes i els pamflets,  els fulletons, les monedes i els segells, les vitoles, les targetes, els fòssils, els amulets i els discos, els cartells, els clauers, els pins i les postals que acumula en un caos formidable, on el mateix pots trobar un exemplar de Amenidades de Florita para niñas (1952, 2 pessetes) que la minuta de l’àpat que el Consell General va oferir el 1953 al “representant del Papa”, i que es va servir al Mirador: consomé Real, filet de llenguado i pollastre Mirador, pinya al kirsch, i per beure, vins del Castell del Remei, Cepa de Oro i, atenció, xampany Codorniu Extra. Per no parlar d’una carta del bisbe Caballero al rector de Sant Esteve datada del 1823, i d’una còpia manuscrita de la Relació sobre la Vall d’Andorra de Fra Junoy (1835). Portentós. 

En desconec el valor, ni tan sols l’aproximat. I molt menys la viabilitat d’un negoci com aquest i de l’ocurrència del Charly. El que dic és que el dia que llenci definitivament la tovallola i digui aquí us quedeu perdrem un dels pocs locals singulars, genuïns i irrepetibles que ens queden. Penso ara en la Puça i penso també en la Filatèlia Andorrana, per no remunar-nos a la prehistòria. I dic també que venir a Andorra valdrà una mica menys la pena.

Per cert, no vaig trobar l’exemplar d’Hazañas Bélicas que volia. Però me’l busca.