El ministeri destinarà 30.000 euros a subvencionar l’entrada de dotze estrenes anuals, però liquida el cicle Gaudí.

Potser recorden la (breu) polèmica que va esclatar al desembre a compte d’una piulada d’Albert Villaró on es feia creus que Avatar no s’hagués estrenat en català als cines Illa Carlemany. Tot van ser gemecs per l’escassa presència de la llengua oficial a la pantalla gran. La ministra de Cultura, Sílvia Riva, assegura que Política Lingüística hi porta treballant des de fa temps i que no es tracta en cap cas d’una “reacció” al cas Avatar, però el cas és que ha sigut precisament ara que el ministeri ha girat com un mitjó el conveni subscrit des del 2010 amb Illa Carlemany per promocionar el cine en català.

Un conveni que ha fracassat estrepitosament, de seguida veurem per què, tot i que Riva considera que ha funcionat “bé”. Com recordaran, fins ara el ministeri adquiria un paquet d’entre 150 i 200 entrades de deu pel·lícules doblades al català i les distribuïa gratuïtament a través d’un sistema pelet complex (enviant un SMS i als centres d’autoaprenentatge, bàsicament). En endavant s’han acabat les entrades gratis. Política Lingüística destinarà 30.000 euros (un pessic més que els 8.000 previstos al conveni anterior) a subvencionar dotze estrenes l’any en VO catalana, doblades o subtitulades en la llengua oficial.

L’entrada a cadascuna d’aquestes pel·lícules es podrà comprar directament a taquilla i tindrà un preu únic de 4 euros, sigui festiu, laborable o dia de l’espectador. La bona, estupenda premissa és que tothom pugui accedir directament en aquest nou programa i que no calgui passar per intermediaris. I s’activarà de forma immediata: molt probablement amb Super Mario Bros, cridada a ser el blockbuster d’animació de la temporada. Aquesta és com a mínim la intenció del director del multisala, Jordi Torres, que de totes formes no podia posar-hi ahir la mà al foc.

El conveni inicial és per un any i dotze pel·lícules, una al mes. La qüestió és que el 2022 Illa Carlemany en va estrenar 21 en la llengua oficial, i ni Riva ni Torres tenien ahir clar quines seran les que es puguin beneficiar de l’entrada reduïda. El que sí que va assegurar la ministra és que la vocació dels firmants és prorrogar l’acord i que si la resposta de l’espectador és positiva es valorarà ampliar-ne la dotació. La pregunta és òbvia: per quin motiu l’espectador respondrà millor a una entrada a 4 euros com la que promet el nou programa que a la gratuïta que s’oferia fins ara? Que a la nova acció de promoció hi podrà optar tothom, com ja s’ha dit. Torres, en fi, va insistir en el compromís del multisala amb la llengua oficial i que la intenció és no limitar-se a les dotze pel·lícules estipulades al conveni. De fet, l’any passat va ser l’any que es van programar més títols i més sessions en català. 

L’altra cara de la moneda és el cicle Gaudí, que ha tingut una vida efímera entre nosaltres. El ministeri s’hi va incorporar l’any passat, i el conveni amb l’Acadèmia del Cine Català preveia que els Illa Carlemany projectarien cada mes i en sessió única una pel·lícula proposada pel cicle, a raó de deu títols a l’any i amb una inversió de 4.800 euros a càrrec del ministeri. Sobre el paper la cosa ja no semblava gaire encoratjadora. Però la realitat va ser encara pitjor. De les quatre primeres pel·lícules del Gaudí, una, La vampira de Barcelona, era del 2020, i si bé no s’havia arribat a estrenar a Escaldes, ja s’havia emès fins i tot per televisió. Les altres tres, Mediterráneo, Escape Room i Alcarràs, sí que s’havien pogut veure a la cartellera escaldenca: qui havia d’anar a veure un dilluns a les 20.15 hores una pel·lícula de reestrena? Tan poca gent, que quan es va complir el termini es va cancel·lar el conveni perquè no havia complert les expectatives. Ni remotament. 

On és el públic que (diu que) vol cine en català?
Les xifres d’assistència a les pel·lícules que s’emeten en català són paupèrrimes: tan sols un 4% dels espectadors que hi van desfilar el 2022 (4.800 de 120.000) van triar una pel·lícula en la llengua oficial. El més feridor és que l’espectador no tria la versió catalana ni quan li regalen l’entrada, com era el cas del conveni fins ara vigent: de les onze pel·lícules que es van estrenar el 2022 per aquesta via tan sols en dos casos (Escape Room i Alcarràs) es van retirar més de la meitat de les butaques que es regalaven. La resta va quedar lleugerament per sota o (més habitualment) molt per sota d’aquest percentatge. I si fem comptes, de les 2.050 localitats que en total es distribuïen de forma gratuïta tan sols se’n van gastar tres de cada vuit. Ni la meitat.