El Festival ORGUE&nd obre la temporada d’estiu amb una proposta singular i captivadora: la projecció d’‘El gabinet del Dr. Caligari’, obra fundacional del cinema expressionista alemany, amb acompanyament musical improvisat en directe a l’orgue a càrrec de Juan de la Rubia, un dels organistes més reconeguts del panorama europeu actual. Dissabte, 21.30 hores, a Sant Esteve. 

Com et vas iniciar en el món de la improvisació sobre cinema mut?
La primera vegada que vaig escoltar una improvisació a l’orgue sobre una pel·lícula de cinema mut va ser al Festival Toulouse les Orgues, i va ser tota una revelació per a mi. Veure com la música es fusionava amb les imatges expressionistes em va marcar profundament. La pel·lícula que es projectava aquell dia era Faust, i, curiosament, va ser la primera sobre la qual em vaig atrevir a improvisar, primer en petit comitè, i després davant del públic, un cop vaig tenir la confiança i la certesa que tenia una bona acceptació.

Què et va atraure de ‘El gabinet del Dr. Caligari’ per convertir-lo en la teva propera proposta d’improvisació?
La seva atmosfera única i l’estètica tan marcada de l’expressionisme. És una pel·lícula que et convida a explorar sons foscos, tensos, plens de contrastos. Els decorats deformats, el joc d’ombres, la psicologia dels personatges… Tot plegat et dona una llibertat musical immensa.

Quin procés segueixes per preparar una sessió d’improvisació sobre una pel·lícula com aquesta?
El primer que faig és veure la pel·ícula diverses vegades, però des d’una mirada analítica, gairebé d’estudi. Em paro en escenes concretes, retrocedeixo, les torno a mirar, intento entendre bé el ritme intern i el desenvolupament dramàtic. A partir d’aquí, començo a imaginar un univers sonor: alguns motius, textures, idees que puguin tornar. Però sempre deixo un marge important per a la sorpresa i per al que pugui sorgir en directe, que és on realment neix la màgia de la improvisació.

Com descriuries l’ambient sonor que vols crear per a Caligari?
Un ambient inquietant, amb tensions extremes i contrastos marcats. Hi haurà moments molt lírics i d’altres d’una tensió gairebé insuportable. Vull fer servir timbres poc habituals, jugar amb el silenci i amb el ritme intern de cada escena per amplificar l’experiència emocional de l’espectador.

Quins recursos expressius ofereix l’orgue per afrontar una estètica tan expressionista?
L’orgue és en si mateix un instrument orquestral. Pots passar d’un fil de veu gairebé inaudible a una massa sonora aclaparadora. En el cas d’El gabinet del Dr. Caligari, aquesta gamma de registres és ideal per dibuixar el seu món torbat i obsessiu. A més, l’orgue de Sant Esteve d’Andorra la Vella facilita molt aquesta varietat tímbrica, cosa que enriqueix la improvisació i converteix l’experiència en una vivència sonora única.

Quines diferències hi ha entre una interpretació clàssica i una improvisació com la d’aquest concert?
Quan interpretes una obra clàssica, parteixes d’una partitura i treballes per transmetre el que l’autor va escriure, amb la teva pròpia sensibilitat. En canvi, en una improvisació, tot es crea en aquell moment. Això exigeix una atenció absoluta, una connexió molt forta amb la pel·lícula i amb el públic. És més arriscat, però també molt més lliure i immediat.

L’orgue pot sorprendre fora del context litúrgic. Com reacciona el públic davant d’aquest format?
Amb sorpresa i entusiasme. Molta gent descobreix que l’orgue pot ser expressiu, suggeridor, fins i tot divertit. El cinema mut és una via fantàstica per trencar tòpics i mostrar que aquest instrument pot emocionar profundament en un context totalment diferent del litúrgic.

Has improvisat sobre altres pel·lícules de cinema mut. Quines t’han resultat més inspiradores fins ara?
Sí, he improvisat sobre Nosferatu, Metròpolis, Faust, La passió de Joana d’Arc −una joia absoluta−, i també sobre pel·lícules menys conegudes com Au bonheur des dames o El ladrón de guante blanco, una de les primeres pel·lícules mudes rodades a les Canàries. Cadascuna d’aquestes obres té una energia diferent, però Caligari destaca per la seva intensitat psicològica i per com et demana un llenguatge musical propi.

Com encaixa aquest projecte dins la teva trajectòria artística actual?
Fa temps que treballo en alguns projectes que miren d’ampliar els límits del repertori organístic, i la improvisació és una eina fonamental per fer-ho. Improvisar sobre cinema mut em permet explorar nous camins artístics i connectar amb públics diversos. És una manera de fer créixer el llenguatge musical actual des de l’orgue i enriquir la meva trajectòria de forma molt natural.

Participar a l’ORGUE&nd, què li suposa?
És un honor i una gran alegria, ja que les activitats musicals al voltant de l’orgue a Andorra han significat sempre molt per a mi. Mitjançant cursos d’orgue organitzats per aquesta associació, vaig entrar en contacte amb professors que després han significat molt per a mi. També els diferents concerts que he pogut fer al Festival m’han fet créixer. Poder-hi participar amb una proposta com aquesta és molt especial per a mi. 

Quin missatge t’agradaria transmetre al públic que viurà aquesta experiència en viu?
Que es deixin portar. Que vinguin amb els ulls i les orelles ben oberts, sense expectatives fixes, disposats a deixar-se sorprendre. La música i la imatge es trobaran en directe, i cada espectador viurà aquesta trobada a la seva manera.

Tens algun projecte futur relacionat amb la improvisació i el cinema que ens puguis avançar?
Sí, estic treballant en una nova proposta amb Amanecer, de Murnau, una pel·lícula que m’ha fascinat des de fa temps i que encara no he improvisat mai en directe. I també estic explorant idees més contemporànies, amb projeccions abstractes i música improvisada. Sens dubte, aquest diàleg entre so i imatge té encara molt per oferir.