Hi ha col·leccionistes garrepes, mesquins, repatanis, que accedeixen a mostrar-te els seus presumptes tresors amb posat restrenyit, com si et fessin el gran favor. I encara gràcies. Ho dic perquè en conec algun. I me’ls imagino de matinada, en una sala amb mitja llum, contemplant tot sols la joia. Però també n’hi ha d’expansius, que entenen que una col·lecció no té del tot sentit si no és compartint l’intimíssim plaer de la possessió amb amics i coneguts. Casi Arajol n’és l’exemple acabat, sempre disposat a facilitar un document, una imatge, una referència perquè sap que compartir per pura generositat és la culminació natural d’una col·lecció. Dos amics contemplant una obra d’art no en divideixen la bellesa, sinó que la multipliquen. I de forma exponencial. Ho sap bé el col·leccionista que setmanes enrere va accedir a compartir amb els lectors del BonDia la legítima felicitat d’haver localitzat i restaurat un nou Mir andorrà, una vista del Carrer Estret fins ara descatalogada.
Doncs bé: ja hi poden anar afegint un altre nom, en aquesta estirp: el de Mario Chimenea, que els últims mesos s’ha estrenat com a crític a les pàgines d’aquest diari i que és a la vegada el feliç posseïdor d’una col·lecció considerable d’art català, des del modernisme cap aquí, amb una oportuna pota andosina. Després hi tornem, però si en parlem avui i aquí és perquè Chimenea acaba de cedir a la casa pairal de la Massana una de les seves teles. I no una de qualsevol. Es tracta d’un acrílic de petites dimensions (30 per 23 centímetres) que va adquirir anys enrere en una subhasta benèfica. Li va fer “tilín”, diu, per la senzillesa, l’emotivitat i la sensibilitat. Són els dos padrins que prenen tranquil·lament el sol asseguts en un banc, l’un al costat de l’altre.
La sorpresa va ser quan, una vegada a casa, la va desembolicar, la va girar i en va veure el títol: La llar de la Massana. Res més, ni data ni autor. No n’ha pogut descobrir la ubicació, i tan sols intueix que pot ser obra d’un antic usuari de la casa pairal. Però veuen ara que aquest havia de ser el seu destí.
Tot plegat entronca amb la curiosa teoria que defensa Chimenea. Segons ell, no són els col·leccionistes els que troben una obra, sinó les obres les que busquen el propietari ideal. Dipositari, en diu ell: “Diguin-li atzar, destí, karma o el que vulguin, però creguin-me, és així”. I sap del que parla, perquè encarna el col·leccionista vocacional, de raça, que a la vegada és perfectament conscient que el col·leccionisme frega amb la vanitat i també amb l’exhibicionisme. Però compleix igualment una funció social: “Moltes obres s’han salvat perquè en un moment determinat han anat a parar a les mans adequades. Rebre l’obra, desempaquetar-la, tocar-la, olorar-la, netejar-la, buscar-ne velles anotacions o antics segells és un plaer com n’hi ha pocs, molt íntim i que et depara una connexió directa amb la mà del pintor, perquè arribes a percebre’n les empremtes dactilars, fins i tot restes biològiques que porten decennis incrustats al vernís...”
Ho porta a la sang, ja ho veuen. I això que és una afició relativament recent. S’hi va estrenar fa vuit, deu anys, amb un Guinovart, de qui avui posseeix una quinzena d’obres. L’última, i diu que segurament una de les millors, un nu femení de Pichot, el tenen aquí al costat. I la que més s’estima, una gitana de Joan Cardona, a qui va descobrir gràcies a Talents amb denominació d’origen, l’exposició de fa tres anys al Thyssen. I no hi falten obres de Sergi Mas, Carme Massana i Ester Armengol.
Col·leccionar, en fi, també pot ser un art. I no diguem compartir.