El que li va cridar en primera instància l’atenció va ser la singularíssima perspectiva: una vista de l’skyline (!) de la capital presa aproximadament des de Prada Casadet, amb les feixes i murs de pedra seca que s’enfilen pels marges on avui s’alineen els blocs d’habitatges de Prat de la Creu i l’edifici administratiu, amb uns pagesos llaurant el camp amb l’ajuda dels matxos. Som probablement a principis del segle XX i no hi ha cap edifici a la vista. Bé, sí; n’hi ha dos; el campanar de Sant Esteve, que encara aixecava només dos pisos –el tercer no li creixeria fins als anys 40, obra apòcrifa de Puig i Cadafalch– i ben bé sota, una estructura quadrangular que ràpidament va identificar com un colomer. Però, quin? I què hi fa, just allà, un colomer?
Ho explica Jordi Casamajor, aquí amb el barret de col·leccionista, amb l’emoció de qui és conscient que acaba de topar-se amb una petita joia. Perquè després de remenar als arxius va comprovar gratament sorprès que el colomer en qüestió no apareix nítidament, posem que en primer terme, en cap altra fotografia, i que amb prou feines n’insinua la silueta en alguna vista frontal quasi plistocènica de la capital, com la del fons Brutails que tenen aquí al costat i en què el colomer es camufla amb el campanar de tal manera que en sembla una continuació.
De quin colomer es tractava? La memòria oral, amb què Casamajor ha comptat decisivament per localitzar i documentar fefaentment desenes de petròglifs a  les nostres muntanyes, en aquest cas no va funcionar. Ningú no semblava recordar aquesta estructura. La resposta la va trobar, naturalment, a Els colomers i palomeres andorrans, la brevíssima però imprescindible monografia que Pere Canturri –qui, si no?– va dedicar a matèria tan marciana. El traspassat polígraf hi passa llista a la vintena de colomers que encara sobrevivien, ja desapareguts però que ell havia arribat a conèixer, o dels quals havia trobat notícia documental en el moment d’escriure l’obreta, a principis dels anys 80. A la capital, diu, n’hi havia hagut dos: el de Casa de la Vall i, atenció, el de casa Mateu. I aquest és el que apareix a la postal sense data, llàstima, de Casamajor. De fet, Canturri inclou al llibre un primeríssim pla del nostre colomer d’avui, on se n’intueix molt vagament la ubicació: als jardinets sota la Rambla Molines, que uneix la plaça Benlloch amb la del Poble.
No l’hi busquin, perquè avui ja no hi és, òbviament. El devien aterrar parcialment poc abans que escrivís el llibre, perquè el situa “vora l’església parroquial, on fins fa poc desafiava les modernes construccions que l’envolten”. Explica Canturri que casa Mateu “va desaparèixer fa temps per deixar lloc a un xalet funcional”, recordi que escriu a principis dels 80, i que la penya on el colomer s’assentava “s’ha retallat per construir la rampa aèria que uneix artificialment la plaça d’Andorra amb les vores del riu Valira”.
Canturri sí que pot recórrer encara a la memòria oral, i també a la seva, per relatar-ne la lenta agonia: “Fa sis anys, una colla de vailets, jugant, varen posar foc al llosat i ara, des de les espectaculars terrasses que formen la plaça del Poble, aquesta construcció que formava part de la fesomia de la vila apareix degollada i sense sentit”. Degollada i sense sentit, però sobrevivia. Va ser per poc temps. I ho explica en una resignada nota a peu de pàgina: “En els primers esborranys d’aquest treball no sabíem si aquesta obra plena de majestuositat, bellesa, harmonia  misteri aguantaria la fal·lera per transformar Andorra. Almenys que quedés com a monument per als andorrans que durant tants segles han fet possible la supervivència i singularitat d’aquest país, i com a signe de pau dins el trasbals de fer i desfer que aquesta terra suporta per convertir-se en un país estàndard. Doncs bé: no ha resistit.”

Arrebossat canyella
No ha resistit, però avui en tornem a parlar gràcies a Casamajor i al mateix Canturri, que el descriu en els següents termes: “Penjat d’un penyalar per tres costats, sols tenia accessible la façana nord, on s’obria la porta. El llosat, a dos nivells, deixava lloc a l’eixida dels coloms cara a la plana de conreus i al riu”. 
“Les façanes guardaven el vell arrebossat color canyella. L’escalonat de lloses de protecció de les façanes que vorejava el finestró era d’una harmonia estètica sorprenent”. Canturri, en fi, inclou el colomer de casa Mateu entre els del segon tipus de cinc en què classifica els colomers andorrans: “Una torre quadrada amb la façana nord més alta que la seva paral·lela de migdia. Entre l’una i l’altra hi ha el llosat d’un sol vessant i a dos nivells formant un graó i deixant un espai obert a tota l’amplada per envolar-se els coloms”. Similar al de Casa de la Vall, per fer-nos-en una idea, però amb una finestra quadrada sota el ràfec del llosat més baix en lloc de l’allargada que té el de Casa de la Vall.