El drama té lloc en algun moment del 2025 al Jacob K. Javits Federal Building de Nova York. A l'esquerra d'aquesta confusa imatge, Luis, un immigrant equatorià en el moment de ser detingut per agents de l'Immigration and Customs Enforcement (ICE), l'oficina federal encarregada d'executar les deportacions d'immigrants en situació irregulars decretades per Trump el gener d'aquell any. Agents emmascarats s'enduen Luis davant la desesperació de la seva dona, Cocha, i dels seus tres fills. La fotografia la va disparar la fotoperiodista Carol Guzy, destacada a un dels escassos edificis governamentals on encara és permesa la presència de gent tan sospitosa com un professional amb una càmera, i va ser considerada pel jurat del World Press Photo com la millor fotografia del 2025. Té mèrit, perquè competia exactament amb altres 57.375 imatges i amb altres 3.746 fotògrafs de tot el món, i forma part de la quarantena de fotografies que van guanyar les diferents categories del certamen –una per continent, i dintre de cada continent, Singles, Stories i Long Term Projects– que des d'avui i fins al 30 de juny s'exposen a l'hotel Pol de Sant Julià.

Una ocasió inèdita perquè és la primeríssima vegada que Andorra –i naturalment Sant Julià– es cola al circuit mundial d'aquest prestigiosíssim concurs que cada any des del 1955 distingeix les millors fotografies de l'any –històries, els agrada dir als anglosaxons, ells sabran per què–. Perquè se'n facin una idea, l'exposició girarà fins al gener que ve per una vuitantena de ciutats, entre les quals hi ha Roma, Berlín, Viena, Edimburg, Barcelona, Rio de Janeiro i Sidney. Aquesta és la lliga en què juga aquesta iniciativa de Reunió de Papaia que ha comptat amb el patrocini de la Fundació Reig i el suport del Comú i del ministeri de Cultura, que ha costat 45.000 euros i que precisament per això ja veurem si l'any que ve repetirà.

Les fotografies premiades constitueixen un resum visual del que va deparar el 2025 i ens conviden a aturar-nos davant de la voràgine informativa diària, revisitar aquests moments clau i digerir-los, en paraules d'Alba Nogueira, la representant del World Press Photo present a la inauguració. Hi ha naturalment una perspectiva global, amb esdeveniments d'escala planetària com el canvi climàtic, els conflictes bèl·lics, el terrorisme i l'auge dels extremismes, però també una "mirada micro" que posa el focus en els conflictes locals, en la lluita de les comunitats i les inquietuds dels individus. La foto de l'any, Separated by ICE, pertany a una categoria híbrida perquè el drama dels immigrants deportats és global, en la mesura que afecta milers de persones, i a la vegada íntim, perquè estem parlant de Luis, Cocha i els seus tres fills, i més enllà dels seus mèrits artístics respon exactament al que qualsevol observador no especialment perspicaç hauria esperat d'una exposició com aquesta: l'al·legat antitrumpista en un lloc destacadíssim –Foto de l'any!–, seguit naturalment d'una altra tragèdia humanitària, Aid Emergency in Gaza, una multitud de palestins enfilant-se en un camió d'ajuda humanitària que firma el fotògraf gazià Saber Nuraldin, el primes dels dos finalistes.

L'altre és The Trials of the Achi Women, el judici que va condemnar a penes de 40 anys de presó els militars acusats d'haver violat 36 dones indígenes durant la guerra civil que va assolar Guatemala entre el 1960 i el 1996. La firma el fotògraf nord-americà Victor J. Blue. Tampoc hi falta la reglamentària protesta anti-Milei, amb una càrrega policial durant una de les habituals manifestacions dels dimecres davant del Congrés Nacional de Buenos Aires: el jurat del World Press Photo es va fixar especialment en el moment que uns agents detenen el pare Chueco, que s'havia afegit a les mobilitzacions contra les retallades socials decretades per Milei.

D'acord que també hi ha imatges de la guerra d'Ucraïna, de l'operació policial a les faveles del nord de Rio de Janeiro que l'octubre del 2025 es van saldar amb 122 morts, de les protestes de la generació Z a llocs tan distants com Nepal i Madagascar, dels devastadors incendis que van assolar Los Angeles i també Galícia, i drames íntims com el de Waltraud, usuària d'una residència d'avis a Albershausen, Alemanya, i la seva cuidadora, un robot que respon al nom d'Emma, i espectaculars aventures en plena naturalesa, com l'os polar captat per Roie Galitz mentre es cruspeix les restes d'un catxalot en ple Àrtic.

Tot això hi és, i molt més. També la demolidora instal·lació amb què Amics del Disseny clausura l'exposició i que ret homenatge, un a un, als 129 fotoperiodistes que van perdre la vida el 2025 pel nefand crim de dur a sobre una càmera, i a tots els que els han precedit en aquest luctuós registre des del 1992. Però tornem al molt previsible podi d'aquesta edició, amb el focus posat en l'ICE de Trump i la guerra de Gaza (i Netanyahu al fons). Ni les execucions sumaríssimes de palestins en mans de Hamàs, ni l'Iran, ni Corea del Nord, ni les guerres civils del Sudan, Myanmar, el Congo i Iemen, Somàlia, Síria, Mali i Níger. No. Trump, Gaza i Milei. Diguin-me malpensat.