El descendent de la persona que va perpetrar el furt, se suposa que en algun moment de mitjans segle XX, va contactar el síndic, primer va exigir un preu per retornar el document i finalment va accedir a entregar-lo sense altra contrapartida que conservar l'anonimat.

Un altre fill pròdig que torna a casa. La setmana passada eren els frescos de Sant Esteve, i avui, el llibre d’actes del Consell General compres entre el 1743 i el 1864, un patracol de 491 pàgines, gairebé un miler de folis, que havia desparegut en algun moment de mitjans segle XX, no se sap ben bé quan, i que de forma totalment inesperada va dona senyals de vida mig any enrere, arran del formidable projecte de transcripció de les actes impulsat per sindicatura. Un document “fonamental per comprendre el trànsit d’Andorra de l’Edat Moderna a la Contemporània, una època marcada per la crisi i la desaparició de les fargues i de la indústria del ferro, i pel pas cap a una economia de subsistència que condicionarà boa part del segle XX”.

Ho diu el síndic, Carles Ensenyat, visiblement satisfet d’aquesta proesa patrimonial i historiogràfica, que abraça uns anys decisius, pràcticament des que el Consell encarrega a Fiter  Rossell la redacció del Manual Digest fins a la Nova Reforma del 1866, que marca l’inici de la lenta democratització de les institucions en estendre el dret de vot a tots els caps de casa: entremig, les guerres napoleòniques i la restauració del Coprincipat gràcies al cèlebre Decret imperial de Napoleò, les guerres carlines, amb l’arribada de refugiats i les consegüents represàlies liberals, i els estira-i-arronses del Consell per garantir lel subministrament d’aliments, especialment de blat: “Però el retorn d’aquest llibre a Casa de la Vall no és només un fet rellevant des del punt de vista historiogràfic. Perquè el que avui recuperem no és simplement una part de la memòria del Consell General, sinó una part del Consell General, que no és un edific ni la seva seu, ni tan sols Casa de la Vall ni les persones que l’integren. L’essència del Consell General és allò que s’hi debat, que s’hi negocia que s’hi acorda i que entra en vigor”.

Va ser al cap d’un mes de començar la tanscirpció de les actes quan va rebre la trucada de l’empresari de la comunicació Eduard Navarro, bon amic seu. Li tansmetia l’encàrrec d’un advocat de la Seu, Jordi Galobart, que volia negoiciar en nom d’un client el retorn del volum. Inicialment, a canvi d’un preu, proposta que va ser immediatament rebutjada perquè, argumenta Ensenyat, “estem parlant d’un document que és patrimon nacional, que va ser robat al Consell i que per tant és al Consell on ha d’estar. Ni moralment ni legalment podíem pagar per un objecte furtat”.

La negativa va estar a punt de trencar les negociacions, i hi va haver fins i tot un ultimàtum per part del síndic: “O ens entregava el llibre o denunciàvem el cas a la Interpol i mobilitzàvem els recursos de l’Estat, començant pel fiscal general”. Finalment va entrar en raó, va comprendre que s’arriscava abans a o després a una intervenció policial, a banda de multes elevadíssimes si el llibre –oportunament declarat Bé d’Interès Cultural i obecte per tant d’una protecció especial– es perdia o es destruïa.

Al cotxe i cap a casa
I dimecres passat el mateix Ensenyat va rebre la trucada definitiva: “Era l’advocat, l’única persona amb qui hem estat en contacte durant tot aquest procés. Ens deia que tenia el llibre al despatx i que l’anéssim a recollir, perquè ell no volia creuar la frontera amb un BIC a sobre. En cinc minuts vam estar al cotxe el director de la policia, Bruno Lasne, l’historiador Jordi Guillamet, que n’havia de certificar l’autenticitat, i jo mateix. I cap a la Seu”. 

Se’n van tornar amb el llibre d’actes en na bossa, com qui porta un embalum i no un segle i mig d’història institiucional fins ara als llimbs. Queden molts serrells per encaixar. Assenyaladament, l’autor i el moment del furt. Recordin que l’anonimat ha sigut finalment el preu que el Consell s’ha avingut a pagar per aquesta insòlita transacció, i que ni el mateix síndic ha estat mai en contacte directe amb l’actual posseïdor del llibre. La hipòtesi més plausible és que sortís de l’Armari de les Sis Claus en algun moment entre els anys 20 i els anys 50, probablement en un préstec temporal, es veu que a l’època habitual. Pel motiu que fos, la persona que el va sostreure no el va retornar i a partir d’aquí tot son especulacions: si se’l va endur a la Seu en traslladar-s’hi, si el va vendre a algú de la capital alturgellenca, o si no va sortir mai d’Andorra i les gestions a través de l’advocat Galobart han sigut per despistar el personal. El que sembla clar és que s’ha conservat sempre a la mateixa casa –“El bon estat de conservació, millor encara que els llibres d’actes de la col·lecció del Consell, indica que ha estat tot aquest temps en un calaix”– i que els actuals posseïdors, perquè Ensenyat parla en plural, son els descendents de qui va perpetrar el furt, “probablement la segona generació, que ni era conscients que tenia el llibre d’actes fins que van tenir notícia de la transcripció i van acabar lligant caps”.

I ara, què? Doncs que en quinze dies el Consell cedirà temporalment el document al Consell perquè el digitalitzi i el posi com abans millor a l’abast dels ciutadans. El ministeri de Cultura ha compromès la partida per fer-ho possible, i Ensenyat s’atreveix fins i tot a posar-hi data: en un mes i mig hauria d’estar a un clic de distància. I el següent pas serà transcriure’l, com la resta de les actes del Consell, una col·lecció sensacional que arrenca el 1588 i que fins ara tenia aquest forat insondable. La sèrie ja està completa: quatre segles i mig d’història. Per sucar-hi pa.