El contrapàs: rotllana històrica

Teo Armengol investiga l’origen d’una tradició centenària i convoca dissabte els antics dansaires al Consell General.

Mirin-se-la bé, perquè la d’aquí al costat és la referència documental més antiga que es conserva sobre el ball del contrapàs: una fotografia d’autor anònim amb les reglamentàries rotllanes de dansaires evolucionant a la plaça de la capital, que encara no es diu Benlloch perquè som a començaments del segle XX. No consta cap referència anterior, ni fotogràfica ni textual. Com a mínim, fins on ha pogut saber Teo Armengol, ell mateix antic dansaire –de seguida ho expliquem– i que s’ha proposat reconstruir l’origen i l’evolució d’aquesta tradició centenària al llarg del segle XX i fins als nostres dies.

Fa mesos que hi treballa, ja ha recollit un centenar i mig d’imatges, i amb la idea de posar nom als dansaires que hi ensenyen la sabatilla –i de passada, recordar els vells temps– ha convocat els antics balladors a la plaça del Consell. Serà dissabte al matí, amb fotografia de grup i ballada excepcional del contrapàs. Armengol s’ha donat uns mesos més de marge per digerir el material reunit i entregar el patracol al Comú. A partir d’aquí, ja es veurà com acaba aquesta estupenda aventura d’antropologia dansaire: en llibre, en exposició o de les dues maneres.

Així que la primera referència és del 1900. Això sembla voler dir, intueix Armengol, que el contrapàs es ballava com a mínim a la generació anterior, posem que a la segona meitat del segle XIX. Sempre a la plaça, i el diumenge de festa major, tot i que als anys 70 del segle passat també es va ballar ocasionalment per Pasqua –de fet, el contrapàs té un origen religiós–, coincidint amb les caramelles i a la Casa de la Vall, diu. De la mateixa manera que sembla que també es va ballar a Escaldes –on devia acabar cedint davant del ball de Santa Anna– i probablement també a Ordino. De fet, l’Arxiu Nacional conserva una formidable sèrie fotogràfica de Joaquim de Riba Camarlot i datada cap al 1890 amb la plaça d’Ordino plena de prometedores rotllanes. Tot i que, com adverteix Armengol, el nom complet de la criatura sempre ha sigut contrapàs d’Andorra la Vella, i és a la capital –recordin: a la placeta de Sant Esteve– on la comissió de festes del barri antic li va aixecar el 1977 un monument commemoratiu. Obra de Sergi Mas, per cert.

Un segle llarg d’història ininterrompuda, perquè el contrapàs no s’ha deixat de ballar mai per la festa major, dona per a molt. Fins i tot per a una certa controvèrsia. Com la que es va suscitar a principis dels anys 80 quan el Comú el va adjudicar a l’Esbart Dansaire, que aleshores acabava de néixer. A finals del decenni, en temps de Manel Pons com a cònsol, un grup d’antics dansaires va demanar de formar una rotllana paral·lela a l’oficial. I així és com ha quedat la cosa: el diumenge de festa major n’hi ha dues, de rotllanes, la de l’esbart, reforçada habitualment per les autoritats del moment, i la dels veterans. Això sí: a la plaça del Poble en lloc de la reglamentària plaça Benlloch.

Ell calcula que n’hi pot haver ben bé un centenar llarg, i és a ells –i als seus records i material gràfic: fotografies, pel·lícules i diapositives– a qui ha convocat dissabte al Consell per reconstruir entre tots aquest capítol del nostre patrimoni immaterial. Armengol s’hi va enrolar el 1970, i va resistir tres temporades. Eren els temps del mestre Roure, i la colla del contrapàs orbitava en aquells moments al voltant del Centre Moral i Recreatiu: “Era una activitat oberta a tothom i que es renovava constantment: contínuament hi entraven dansaires joves, que convivien durant un temps amb els veterans fins que els jubilaven, i tornava a començar la roda.”

El contrapàs, en fi, abandonarà aviat i gràcies a ell els llimbs historiogràfics en què ha sobreviscut fins avui. És de justícia que sigui així, i que figuri amb tots els honors al costat d’altres il·lustres veïns, des de la marratxa fins al ball cerdà.