Una firmeta que Arnau Babot, notari públic de les Valls d’Andorra, va estampar el 20 de gener del 1336 en un document (renúncia a uns drets hereditaris) avui conservat a l’arxiu de casa Giberga de l’Aldosa. Aquesta és la pista que ha permès l’historiador Jordi Guillamet confirmar documentalment el que fins ara era tan sols una hipòtesi sostinguda de forma tangencial per Àngel Casals i Pau Pibernat: que l’Infant Pere d’Aragó i d’Anjou va exercir de fet i de dret com a cosenyor nostre entre el 1333 i el 1337.

Només cal consultar els llistats de Coprínceps per comprovar que, pel costat francès, el cosenyor de les Valls neutres era oficialment en aquells anys Gastó II de Foix, que ho va ser entre el 1315 i el 1343. Ni rastre de l’Infant Pere. Però la firma del notari Babot és el nus gordià de tot plegat: resulta que el bon Arnau va firmar aquell 20 de gener del 1336 en nom del bisbe d’Urgell –Arnau de Lordat, segur que s’ho estaven demanant– i, atenció, del nostre infant.

Dit així, potser no sembli una gran notícia, però és que, recorda Guillamet, es tracta de l’únic document notarial on no consta la preceptiva firma del comte de Foix, que era qui des del Pariatge del 1288 nomenava juntament amb el bisbe d’Urgell els notaris d’Andorra, “que ho són per autoritat dels dos consenyors i amb aquesta fórmula signen sempre”.
Sempre... excepte en aquest document excepcional, que confirma que el comte de Foix es va prendre entre el 1333 i el 1337 quatre anys d’excedència. La pregunta és òbvia: per què? La resposta que donaven Casals i Pibernat era que el comte Gastó II de Foix va cometre la imprudència d’envair Catalunya, que va ser derrotat per Alfons el Benigne, i que el preu de tanta temeritat va ser la pèrdua temporal del domini d’Andorra, que el rei català va traspassar al seu germà, l’Infant Pere. El copríncep que faltava.

Però les coses no van anar exactament així. Guillamet ha seguit el rastre d’aquest plet als Archives de la Tour Ronde du chateau de Foix, de nom sensacional, dipositats als arxius departamentals de l’Arieja. I el que hi ha trobat és que no menys sorprenent: resulta que el nostre Pere, fill de Jaume II d’Aragó i que ja era comte d’Empúries i de Ribagorça, s’havia casat el 1331 amb Joana de Foix, curiosament germana de Gastó II. Un matrimoni que li va sortir al de Foix per un ull de la cara: el dot –aleshores la dona era donada en matrimoni previ pagament del dot reglamentària– era tan elevada que no el va poder pagar i va haver de cedir al seu cunyat “les revenus de la Vallée d’Andorre jusqu’à la fin du payement de la dot de Jeanne de Foix”, segons un document del 1335. És a dir, la quèstia i els ingressos procedents de les causes judicials.

El Coprincipat de Pere va ser efímer, i en un altre document del 30 d’agost del 1337 consta la retrocessió “faite par Berenguer, procureur de l’Infant Pierre, comte d’Empúries, a Gaston, comte de Foix, de la Vallée d’Andorra et des revenus que doivent être entre les mains du viguier, laquell vallée avoie été cédée au comte d’Empúries pour l’assurance de la dot de Jeanne de Foix sa femme, déchergeant les habitants de la dite vallée de tous serments de fidélité dont ils étant tenus envers le comte d’Empuries à raison de dite cession”. Queda clar, conclou Guillamet, que els andosins del XIV havien prestat jurament a l’infant Pere “en detriment de Gastó II”, i confirma que durant quatre anys, quatre, “vam tenir un altre consenyor que no era el comte de Foix”.