El costat Woody de David Trueba
L’escriptor i cineasta madrileny estrena les Embassy Talks del Chef’s Table amb un àpat d’anècdotes.
Acabava de tornar de Los Angeles, havia escrit els guions de Amo tu cama rica i de Los peores años de nuestra vida, l’acabaven de fitxar per a El peor programa de la semana, que presentava El Gran Wyoming (i dirigia el seu germà Fernando), i semblava que totes li ponien. Normal, amb aquest currículum. Fins que se li va ocórrer entrevistar Quim Monzó. Era el 1993, i el novel·lista català venia de protagonitzar al Persones humanes, de Buenafuente –recorden?– una sonada polèmicaper una rústica broma televisiva a compte de la Infanta Elena. Imaginin avui, que a TV3 disparen contra el monarca de torn (de broma, és clar: a TV3, sempre de brometa) i no passa res.
El cas és que els directius de TVE van vetar l’entrevista, el petit dels Trueba i El Gran Wyoming es van negar a substituir Monzó i tot plegat va acabar amb la cancel·lació fulminant del programa. “Vam fer el que havíem de fer, és clar que jo no m’hi jugava res i ell tenia una hipoteca i tres fills. Però quan tens 20 anys i et foten fora així d’un lloc et sents molt feliç. Ho recomano a tothom. Per a algú com jo, que no va fer ni la mili, és com una medalla al valor”, deia ahir l’escriptor i cineasta madrileny en la primera de les Embassy Talks amb personalitats del món de la cultura i l’espectacle que programa el Chef’s Table. Per a qui no conegués el director de La buena vida i de Soldados de Salamina en la distància curta, segur que va ser una revelació, perquè Trueba es va transmutar per una hora en un sensacional monologuista, amb un estil que recorda vagament el de Woody Allen sense arribar a estrafer-lo en cap moment i en què ell mateix és sovint l’objectiu dels seus dards.
Una mina d’anècdotes familiars –diu que el primer dia de col·legi es va posar oportunament a plorar a la porta de classe, la seva mare li va dir a la mestra “Ja tornarem demà”, i David no va tornar a trepitjar el col·le fins als 7 anys: això és una mare– i també cinèfiles, com ara la recepció a la Casa Reial amb motiu de l’Oscar a Belle époque : “Tot anava bé fins que el Rei Joan Carles li va demanar a Ariadna Gil què hi feia, ella, a la pel·lícula, que si era l’encarregada del vestuari. L’home no l’havia ni vist! Després ens va dir que la cinèfila era la Griega, que ell el que veia era pel·lícules d’arts marcials: sobretot, les de Bruce Lee!” A Gabino Diego, que acabava d’encarnar Felip IV a El rey pasmado, li va etzibar: ‘Hombre, Gabino, tú tienes un aire de familia’”.
Trueba, en fi, va evocar els inicis com a guionista televisiu –al programa Sopa de gansos: ell feia 3r de BUP!– , com Martínez Lázaro el va fitxar de casualitat perquè refés el guió de Amo tu cama rica, la seva primera feina de veritat al cine, i com amb el milió de pessetes que li va reportar se’n va anar a Los Angeles a estudiar... guió! Un paio tocat per la vareta: va compaginar els estudis amb la corresponsalia de El País, va entrevistar patums com Tom Cruise, Sylvester Stallone, Jack Nicholson i Meg Ryan, i va tenir com a companys de classe Darren Aronofsky (Batman) i J. J. Abrams (Star Wars). Alguna cosa se li devia enganxar.