Ara fa un any, segur que ho recorden perquè casos com aquest passen de Nadal a Sant Esteve, els conservadors del MNAC trobaven ni més ni menys que a la biblioteca de la Universitat de Yale el Crist de Sant Miquel de Prats que fins aleshores només coneixíem gràcies a una vella fotografia dels anys 30 de Guillem de Plandolit. Doncs ha tornat a passar: la historiadora Mercè Pujol confirmava ahir el que la setmana passada apuntàvem en aquest mateix racó de diari: el Crist que apareix als peus de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, amb els frescos encara al seu lloc, en la fotografia d’aquí dalt correspon a una talla de què no es tenia fins ara notícia -quina llàstima no poder-li consultar a Pere Canturri- i que s’afegeix per tant a la col·lecció de Crists romànics que en un moment donat il·lustraven les nostres esglésies: mitja dotzena, dels quals tan sols dues -la de Sant Martí de la Cortinada i l’estucat de Sant Joan de Caselles- s’han conservat al país: l’un, in situ; l’altre, al servei de Patrimoni, amb còpia al Centre d’Interpretació del romànic a Pal.

De la talla d’Engolasters només en sabem que va existir; en desconeixem tota la resta, començant per l’emplaçament actual i acabant pel moment que va marxar del país. Pujol considera que això devia passar a finals del segle XIX perquè als documents fotogràfics d’Engolasters de principis del XX -a l’arxiu Mas hi ha una fotografia del 1910, i al Bastardas, una altra del 1916- ja no hi apareix cap talla. En qualsevol cas, molt abans de l’arrencament dels frescos avui dipositats al MNAC, que va tenir lloc entre el 1919 i el 1923. Així que el Crist d’Engolasters es va perdre Benvingudes a casa vostra -ja saben, aquella magna mostra amb el patrimoni romànic a l’exili- i no tenia ni un raconet en aquell sensacional capítol que es deia Obres desemperades. És a dir, perdudes. Però com diu Pujol, per començar a buscar-lo primer calia saber que existia. I ara ja ho sabem.

A partir de la fotografia de Brutails -una albúmina que Isidre Escorihuela proposa datar a finals dels anys 80 del segle XIX- Pujol n’ha fet una descripció aproximada, que és l’únic remei que et queda quan només tens una fotografia no gaire clara, en blanc i negre i amb les cames amputades. Així que ens trobem davant d’un Crist “exempt”-és a dir, en tres dimensions; que no és un relleu, vaja- que devia fer 1,50 metres d’alçada i “constituït per una creu de braços potençats [acabats en forma de T] i la talla del Crucificat, ambdues tallades en fusta i policromades al tremp”. En el moment que Brutails la va fotografiar ja havia perdut gran part de la capa pictòrica perquè, diu Pujol, “es veu el color blanquinós de les restes de la capa de preparació”. Pel que fa al Crist, la talla es caracteritza per la “frontalitat” i la “rigidesa”, i una anatomia treballada de manera “esquemàtica”: “No es percep gaire el tractament de la cara, ni l’expressió ni els gestos, encara que en tractar-se d’un Crist sofrent [que reflecteix amb realisme el patimenrt d’un home clavat a la Creu, a diferència del Crist majestat, hieràtic i vencedor de la mort] deu tenir els ulls tancats; els braços estan inclinats; les mans, obertes, i els dits, estirats: va semi nu i com és habitual en els Crists sofrents, només porta un perizoni”. Perizoni, sí: el que en castellà en diuen molt gràficament taparrabos, terme que òbviament sembla inadequat en casos com aquest, així que millor dir-ho a la grega. Delicats com ells sols, els historiadors.

Queda, en fi, la qüestió sempre litigiosa de la datació. I millor procedir per analogia amb els altres Crists andorrans: el de Prats -recordin: avui a Yale i que els ianquis diuen que prové del santuari de Montgrony- està datat entre el 1150 i el 1250, i és lleugerament més petit que el d’Engolasters: fa 130 centímetres d’alçada; al MNAC se’n conserven dos més, però només consten dades del que es coneix com a Crist 1147, per l’any que va ser consagrat, i que també és de dimensoins més reduïdes: 118 centímetres. El més menut de tots és, però, el de la Cortinada, que amb prou feines arriba al mig metre d’alçada però que, potser per compensar, presenta formes “més evolucionades”, diu Pujol, que el situen probablement al segle XIII, a cavall entre el romànic i el gòtic. I el més gran, el Crist d’estuc de Sant Joan de Caselles: fa 175 centímetres i probablement sigui coetani del primer edifici de l’església: principis del XII. ¿I el nostre Crist d’avui? Pujol li veu un cert parentiu estilístic amb el 1147. Així que aquí va una conclusió provisional: la talla d’Engolasters és de la segona meitat del segle XII. Ara només falta resoldre tres detalls de res: quan, qui, i on se la va endur. Entre això i el misteri de la tomba de Boris Skossyreff a Boppard de què parlàvem l’altre dia, a l’oficial Boix se li ha girat feina.