Aquesta setmana, pensava dedicar aquesta finestra al món, a l’arribada de la primavera, que ja s’intueix i, de manera especial, al cucut, un dels seus missatgers. Encara queden, però, uns dies per a poder escoltar el seu cant tan monòton i fàcil de distingir de la resta. De fet, l’onomatopeia del mateix s’ha convertit en el seu nom en gairebé totes les llengües, que l’anomenen com a cucut, cuco, cuckoo, coucou, Kuckcuck.  Sota aquest simpàtic so, però, s’hi amaga un secret prou inquietant. Per aconseguir que la seva descendència visqui, aquest ocell busca el niu d’una altra espècie on pon un ou. En néixer abans que els inquilins legítims, els desnona, quedant-s’hi tot sol. Els pares adoptius, enganyats, acaben alimentant-lo, tot i que sovint és tres cops més gran que ells, fins que creix prou per escarar-se.  
Tota la setmana he estat rumiant al voltant d’aquest funest destí d’uns pobres ocells que no aconseguiran perpetuar els seus gens, però que hauran col·laborat que aquest peculiar cant es reprodueixi cada primavera en els nostres boscos. Mentre li donava tombs, un conegut em va fer partícip d’un descobriment d’aquella tarda tot fent-me la següent proposició: Oi que no has provat de demanar-li a la intel·ligència artificial que redacti un article imitant el teu estil? Recorda que, aquesta eina, parasita els textos que ja has escrit, per a redactar-ne un de nou. És com si aprofités el niu que, a poc a poc has anat construint, per crear un text nou, però que no ha sorgit del teu pensament. Si t’agrada com ho fa podràs continuar, com el cucut, cantant a les pàgines del Bon Dia, però la feina te la farà l’algoritme. Aquest ens, sense sexe, que això sí, gasta molta aigua i energia, però que ja no et necessita per a res.  
Com no podia ser d’una altra manera ho vaig provar només arribar a casa. Un cop obtingut el text, com és lògic, li vaig deixar llegir a la dona, que es va sorprendre de la seva traça. Em va dir que ni se m’acudís publicar-lo i que si ho feia podia estar donant idees als propietaris del diari, els quals podien acabar per prescindir dels seus col·laboradors de carn i ossos. Jo tampoc trobava lícit aprofitar-me d’aquesta eina, publicant un text que s’havia preparat en un tres i no res i sense cap esforç per part meva. En certa manera seria un engany per al lector, com el que prepara el cucut. Però com en el cas dels pares adoptius, s’adonaria que estava fent estrafolla?   
Per a portar a terme l’experiment li he demanat a la IA pel futur i com veuria el Cerqueda de l’any 2036, si encara  escrivís els seus propis texts. L’ha definit com una mena de neandertal de la sintaxi, qualificatiu que m’ha encantat. Un individu que seguirà entossudit a buscar l'adjectiu precís. Una perversió que per a les noves generacions serà tan exòtica com fer punt de creu. La IA també m’imagina assegut en un banc, mastegant la meva pròpia hiperactivitat mental, mentre els joves suren al meu voltant en una felicitat algorítmica.  Tota la vida pensant que el meu destí seria el banc del si no fos, per a poder rondinar a pleret i, per contra, les noves eines pronostiquen que, tot i que no puc escapar-me del banc, m’hi estaré per a mastegar la meva pròpia hiperactivitat mental.  No em diran que no es tracta d’un pronòstic engrescador!