Si dic que diumenge és el dia de descans setmanal, no tothom hi estarà d’acord. Per exemple, ni els músics de la formació Polifem Consort ni els organitzadors del Femap, amb una proposta que ens transportava als orígens de l’òpera, cap a l’any 1600, de la mà de compositors que escrivien per al públic de l’època, hi estarien d’acord.
El concert va tenir lloc al seminari de la Seu, mitja hora després de migdia. Monteverdi, el pioner, homenatjava com de passada, Apol·lo, déu del Sol, astre al qual es dediquen també els diumenges, en un moviment de la seva òpera Orfeu. Per explicar-nos el casament del fill del déu dels músics, Orfeu, amb Eurídice, la peça s’iniciava amb un Sol major. La pobra núvia, moria després de la boda, també al seminari, per acabar a l’infern, on Orfeu la va anar a rescatar. No cal dir que la calor que feia a la sala ajudava, d’allò més, a ambientar l’escena.
Però no només d’Orfeu viu l’home. És en aquest punt on cal remarcar l’honestedat del director de la formació. Aprofitant la màgia del directe va anunciar que es permetria una llicència, com ara canviar una de les peces programades de Biagio Marini, dedicada a les Verges. Rescatada d’una biblioteca i després dels assajos li va semblar un rave. Per tant preferia oferir-nos una Meraviglia d’amore del mateix autor. Una decisió encertada, donada la resposta del públic assistent.
A la tarda, la formació Ayres Extemporae presentaven a Aravell Erbarme Dich (Apiada’t de mi). Un grup de músics de corda que arribava a un dels municipis del Femap, Montferrer i Castellbò, més conscients de promocionar el seu patrimoni –doncs cada any canvien el poble, i l’església on s’ofereixen els concerts–. La seva proposta musical ens oferia un pla que podria resultar molt útil per superar les malastrugances que se li suposen a un diumenge a la tarda. El primer pas era identificar el turment. I amb aquesta intenció es van servir de dues peces, una de Locke i l’altra de Biber –no confondre, si us plau, amb Justin Bi(e)ber, tot i que després d’escoltar les dues interpretacions d’obres seves que van fer els Ayres Extemporae, una de les quals va ser la sonata per a violí i baix continu en Mi menor, em declaro Biberlieber. I no, no calia apiadar-se del Mi, sinó al contrari. Calia parar-hi molta atenció, no només per l’obra abans esmentada, sinó perquè el violoncel·lista Victor Garcia tocava un violoncel amb cinc cordes i la cinquena era afinada en Mi, com passa amb els violins, fet que permetia a la formació obrir el seu ventall de colors musicals.
La segona part del concert ens oferia el camí de la Redempció, amb Biber i Bach com a protagonistes però també amb una particularitat tècnica, com ara afinar els instruments en Re, mentre interpretaven la segona peça de Biber, per tal d’ aconseguir expandir més el so. I, com no podia ser d’una altra manera, la fi del concert es presentava en forma de perdó i de pau, i de la mà de tres peces de Johann Sebastian Bach. Una música en directe capaç d’oferir als espectadors eines suficients per afrontar qualsevol dilluns del món.