Semblava un dia de Consell qualsevol, aquell 19 de maig del 1806. “Maitg”, segons la formidable ortografia del secretari que va transcriure l’acte. El típic  Consell de Sancojesma o Pentecosta en què els Molt Il·lustres acordaven els honoraris de metges, cirurgià i barber, els “censos de Costoja, draps a lavar, baca grassa, i al senyor canonge sagristà de Urgell”, i que es nomenaven “mostafasos, vehedors y capitans”. Aquell dia també es va votar una missa “de devosió a l’Esperit Sant en cada una de las parròquias”, pagar al nunci “per lo primer pago de est any, que són 37 lliures, 10 sous” i 40 lliures “per lo aduaner per lo primer pago de est any”.

Semblava un dia més a l’oficina –tot i que el Consell es reunia ordinàriament només per les festes grosses: Sancogesma, Tots Sants, Sant Andreu i Sant Tomàs– fins que ja estàs a punt de perdre l’interès i cap al final de l’entrada la cosa es comença a animar: “Dit dia [som al 19 de maig del 1806] se fa comissió al senyor síndich Anton Picart y senyor síndich Bonaventura Riba, Guillaumes, per anar a encontrar lo pérfet del departament de l’Ariège per tractar lo que coneixeran convenient per la conservació de la Vall, donant-los ple poder de pagar y gastar tot lo que necessítian y regonéguian necessari.”

Home, home. “Lo que coneixeran convenient per la conservació de la Vall”... no serà la restitució de la situació anterior al 1798, quan el mateix préfet es va negar a atendre la quèstia reglamentària amb l’argument que era una relíquia dels temps feudals que la Revolució havia abolit? Podria ser que el secretari del Consell hagués colat en un lloc tan secundari de l’acta del Consell de Sancogesma del 1806 un episodi decisiu, transcendental perquè les Valls Neutres recuperessin la forma de Govern secular, és a dir, el Coprincipat?

Doncs sí, podia ser. I només cal seguir llegint. Una mica més abaix, el secretari transcriu, com qui no vol la cosa i com si estigués aplicant la màxima del clàssic, “las cosas hay que hacerlas con desdén”: “Dit dia, en atenció de una carta que presenta lo senyor Anton Picart y Areny, síndich, de Monsieur Brun, préfet del departament de la Arriège, de fecha de vint-y-dos abril últim, junt ab un decret que acompanya de Sa Magestat Imperial, que conté la confirmació dels privilegis de las valls de Andorra, y com en lo article 4 diu que hagen de anar tres diputats del Consell General a prestar lo jurament de fidelitat en mans de dit senyor préfet, per lo tant, lo Il·lustre Consell General fa comissió y done tot ple poder y facultat als senyors Anton Picart y Areny, Bonaventura Riba, síndichs, y Bonaventura Rossell, tant per prestar lo jurament com y també per fer y obrar tot y qualsevol cosa que a dits senyors los aparexerà convenient per la concervació de ditas Valls.”

Disculpin la tirallonga, però és que contra tot pronòstic, se’n van sortir. El llibre d’actes conserva l’entrada del consell extraordinari que es va convocar el 7 de juliol d’aquell mateix any on queda constància de les gestions diligentment complertes pels síndics i que s’havien saldat favorablement les “anyades de quístia tocant a Fransa” pendents des que els col·legues de Robespierre destacats a l’Arieja es van negar a acceptar el que consideraven –comprensiblement– un tribut de reminiscències feudals.

El més curiós del cas és que el Decret de Napoleó Bonaparte que restituïa per fi la quèstia –i que el reconeixia a ell, que ja era emperador dels francesos i rei d’Itàlia– com a copríncep d’Andorra, està datat el 27 de març de 1806 i es va firmar a les Tulleries, dos mesos abans que el Consell es mobilitzés per “per tractar lo que coneixeran convenient per la conservació de la Vall”. Òbviament, algú amb bons contactes a les Tulleries els havia xivatat que era el moment oportú per tocar el “pérfet” de l’Arieja. Vaja, que aquells rústics andosins que havien passat set anys anant darrere dels revolucionaris es van endur el gat a l’aigua. Volien Coprincipat, i el van tenir.

I aquesta és sens dubte la notícia més sensacional del Llibre IV de les actes del Consell, que recull les del 1743 al 1864, des d’avui mateix consultable en línia a https://www.consellgeneral.ad/actes-historiques/llibres-actes/llibres-dactes. Sí, el llibre a què es perd la pista en algun moment del segon terç del segle passat i que el març del 2024 va tornar per sorpresa a Casa de la Vall després d’una operació rocambolesca amb final feliç: l’hereu del sostractor es va adonar que tenia un tresor entre les mans, va contactar amb el Consell per intentar vendre-li la peça, i davant la insinuació que el cas podria arribar a la Interpol, va entendre que la millor opció era tornar el document furtat al seu legítim propietari.

La recuperació del Coprincipat és emocionant, però sàpiguen que pel volum hi desfilen contrabandistes, desertors, refugiats i dues epidèmies amb el reglamentari cordó sanitari, la del paludisme del 1782 i la de la febre groga procedent de Cuba del 1821. Estiguin atents perquè un dia d’aquests els ho explicarem.