Diari digital d'Andorra Bondia
Philippe Shangti va ser l’últim representant andorrà a la Biennal de Venècia, el 2019.
Philippe Shangti va ser l’últim representant andorrà a la Biennal de Venècia, el 2019.

El dilema de la Biennal


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: SFGA

El ministeri demana opinió als artistes que hi han participat: advoquen per tornar-hi, però una altra cosa és com.

La cita era dilluns de la setmana passada a les dependències del ministeri de Cultura al Rosaleda. El departament d’Acció Cultural hi havia convocat els artistes, comissaris i subcomissaris que han participat en les cinc edicions de la Biennal de Venècia que des del 2011 han comptat amb presència andorrana. Es tractava de prendre el pols del sector sobre un dels grans dilemes que la ministra, Sílvia Riva, té sobre la taula: hem de tornar a Venècia, després del parèntesi d’aquesta edició, la 59a, que arrenca dissabte i que de fet hauria d’haver tingut lloc l’any passat, però que es va acabar ajornant a causa de la pandèmia? I en cas afirmatiu, amb quin format?

El cas és que al ministeri li va costar Déu i ajuda admetre públicament que aquesta edició no s’hi aniria. No va ser fins al gener, quan era una evidència que ja no hi havia temps material per aixecar una participació amb cara i ulls, que va matisar que de moment es tractava tan sols d’això, d’un parèntesi, en espera que el Pla Estratègic de la Cultura aportés les consideracions pertinents i suggerís possibles alternatives. Però la decisió final, advertia aleshores la directora de Promoció Cultural, seria essencialment “política”. I no es pot retardar gaire perquè organitzar una participació a la Biennal requereix dos anys de feina, i l’engranatge es posa en marxa immediatament després que conclou l’edició en curs, al novembre.

Van actuar com a amfitrions el cap d’Acció Cultural, Joan-Marc Joval, i Meritxell Blanco, tècnica de l’àrea, amb el suport de Josep Maria Ubach, avui jubilat però que va ser qui va liderar des del principi el projecte venecià. Dels nou artistes que han desfilat pel pavelló andorrà (i descomptant Agustí Roqué, traspassat el 2017) van respondre a la convocatòria Francisco Sánchez (2011), Sam Bosque i Javier Balmaseda (2013). Hi van faltar, per tant, Helena Guardia, (2011), Fiona Morrison (2013), Joan Xandri (2015), Eve Ariza (2017) i Philippe Shangti (2019), i les absències cal consignar-les a l’hora de valorar la representativitat del que es va dir al Rosaleda. Pel costat diguem-ne tènic, tan sols hi va participar Francesc Rodríguez, que va ser curador a les primeres edicions amb participació andorrana, a banda del mateix Balmaseda, subcomissari el 2017. S’hi troben per tant a faltar els quatre comissaris que ha tingut el nostre pavelló a la Biennal: Pedro de Sancristóval (2011), Henri Périer (2013 i 2015), Míriam Ambatlle (2017) i Eva Martínez (2019). 

D’entrada, i segons els testimonis que n’hem pogut recollir, la sensació que va deixar la reunió és que existeix unanimitat, com a mínim entre els presents, que cal tornar a la Biennal, i com abans millor: era raonable deixar en suspens l’edició del 2022, pels dubtes que existien a l’hora de posar el projecte en marxa que fos finalment viable, i perquè les prioritats eren fa dos anys unes altres. Però superada la situació d’emergència convé no desaparèixer d’un aparador com Venècia. Com diu un dels assistents, “el sol fet que ens convoquessin ja demostra que no ho han descartat i que existeix per part del ministeri un interès a armar-se d’arguments per tornar-hi.”

El comissari, determinant
Quins són aquests arguments? El més recurrent és que la Biennal és l’única gran cita de l’art contemporani en què els artistes hi concorren en representació d’un país. Com un Mundial o uns Jocs Olímpics, si se’ns permet el símil esportiu. La resta de cites del ram, des d’Art Bassel fins a ARCO, passant per FIAC i Kassel, són essencialment fires comercials on els participants són galeries i els artistes hi assisteixen exclusivament a títol individual: “Més enllà de l’impacte que la Biennal pot tenir en la carrera de l’artista, és exactament el lloc on donar un cop a la taula i situar-te al mapa de l’art contemporani. No existeix res de comparable si el que vols és projectar-te com a país generador d’art i de cultura”. 

També es va debatre àmpliament el paper del comissari, que en altres latituds té un paper gairebé plenipotenciari i que entre nosaltres no direm que ha tingut un paper subaltern però que a l’hora de la veritat tenia el camp de joc molt marcat pel format de la Biennal. La convicció és que el comissari és determinant en l’èxit –o el fracàs– de l’aventura veneciana, i que per tant ha de tenir un perfil molt clar: bon coneixedor del mercat internacional, amb agenda i contactes entre galeristes, institucions, comissaris i crítica, capaç d’exercir d’obre llaunes i de situar el pavelló andorrà al tauler de joc. Un perfil difícil de trobar al país, és cert: Ambatlle va ser l’excepció, i la fórmula, adverteix un dels assistents, es pot completar amb curadors o subcomissaris locals, que coneguin el microcosmos artístic andorrà i assessorin el comissari.

Fins aquí hi va haver certa unanimitat. On no n’hi va haver, i sorprèn, perquè va estretamet lligat amb el paper del comissari, és en el format del cicle venecià: recordin que les nostres cinc participacions es van aixecar a partir d’un concurs obert que va arrencar amb entusiasme (el 2011 s’hi van presentar 32 projectes) però que va anar decaient fins a passar pràcticament inadvertit, amb tan sols quatre candidats el 2019. Acabada l’edició del 2019 es va anunciar un canvi radical de format, reforçant el paper del comissari i donant-li carta blanca per escollir directament l’artista. La intenció era bona, però va topar amb la pandèmia i no es va arribar a assajar. Totes dues fórmules van tenir defensors i detractors a la reunió de dilluns. També es va insistir en la necessària complicitat d’Andorra Turisme, fins ara incomprensiblement absent d’un esdeveniment de primeríssima fila mundial, i no es va ni tocar l’espinós afer Keshta, víctima l’última edició d’una mena d’arreglo que ell mateix va denunciar fa dos anys i que és exactament el que no pot passar mai de la vida en una iniciativa com aquesta.

El cert és que no hi va haver conclusions ni es va convocar els assistents a una nova reunió. Però sembla clar el veredicte: cal tornar a Venècia.

Andorra
Venècia
Balmaseda
Ubach
joval
Blanco
Sam Bosque
dilema
Biennal
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic